Entrevista de Lian Subirat i Marina Tovar
Sabadell, 12:15h del matí. Arribem a la Plaça del Vallès, l’indret on ens ha citat Carme Forcadell Lluís per tal de realitzar l’entrevista. Ens reunim amb ella Anna Pujol Ferran (AP), Lian Subirat Domènech (LS) i Marina Tovar Martín (MT).
L’ex-presidenta del Parlament de Catalunya és la primera entrevistada de la plataforma SomDONES.cat i inaugura una nova secció d’entrevistes a dones referents que, a partir d’ara, té la intenció de tenir una continuïtat i poder parlar i conèixer moltes altres expertes i més casos d’èxits professionals.
Fa un any es publicava el llibre de Carme Forcadell Escrivim el futur amb tinta lila. Es tracta d’un relat de les seves experiències personals viscudes a la presó arran de la sentència del Tribunal Suprem, que la condemnava a onze anys i mig de presó i inhabilitació pels fet de l’1 d’octubre. Es tracta d’un cant al feminisme que l’expresidenta acompanya amb la metàfora del bolígraf lila, que s’ha convertit en un símbol feminista i d’esperança. Avui, nosaltres prenem aquest llibre i les seves vivències com a eix central de l’entrevista.
LS: Què és el que et va portar a escriure aquest llibre? Recordes que hi hagués un moment decisiu, un punt d’inflexió?
CF: Abans de res, bon dia a totes. Molt contenta de poder participar i poder ser aquesta primera que enceti aquesta secció d’entrevistes de SomDONES.
Amb el llibre intento donar veu a totes aquestes dones que estan a la presó, que estan invisibilitzades, que se senten molt soles i que han tingut una vida molt complicada. Jo el que vaig veure en la meva experiència a la presó és que, totes aquestes dones que hi estaven, havien tingut un eix comú: que els havien fallat dos pilars fonamentals com són la família i l’escola. I, per tant, havien tingut una vida molt i molt difícil.
Evidentment, eren delinqüents perquè havien comès un delicte, havien delinquit, però vaig adonar-me que totes també eren víctimes. La pregunta que em vaig fer va ser: “si aquestes dones no haguessin estat víctimes, serien delinqüents?”. I, moltes vegades, la resposta va ser “no”, si aquestes dones no haguessin estat víctimes, hagueren tingut alguna oportunitat. No una segona [oportunitat], una primera oportunitat. Llavors no serien aquí. I això vaig tenir la necessitat d’explicar-ho, que la gent ho sabés. Per què? Perquè aquestes dones estan invisibilitzades. Si ja ho estem en general, imagineu-vos les que estan a la presó, encara més.
Un punt d’inflexió de “si ho he d’escriure” va ser quan estava a la presó de Mas d’Enric, on jo sempre escrivia amb bolígrafs de color lila i elles sempre em preguntaven per què escrivia d’aquell color. Jo els explicava que era perquè era el color de les dones, era el color feminista. Elles evidentment no eren gens feministes, perquè tenien la idea del feminisme de fa cinquanta anys, que eren dones eixelabrades… Però jo anava escrivint i els anava explicant els drets de les dones, els feia comparacions…
I, un bon dia, vaig veure una noia molt jove que estava escrivint amb un bolígraf de color lila que jo havia llençat a la paperera. I li vaig dir “què fas escrivint amb aquest bolígraf?”. I ella em va dir: “bé, és que jo estic escrivint a la meva iaia una carta i vull dir-li que també escric en color lila com tu perquè vull ser també feminista i defensar les dones”. A partir d’aquell moment vaig dir: “tot això ho has escriure, has de visibilitzar aquestes dones i has d’explicar que, malgrat tot, encara hi ha aquesta esperança i aquestes ganes de sortir-se’n i de tirar endavant.
MT: Ara que parlaves del bolígraf de tinta lila, que és també el títol del llibre. S’ha transformat en un símbol del feminisme. Ens pots explicar què vol dir?
CF: Senzillament, aquest bolígraf de color lila simbolitza “escrivim el futur amb tinta lila”. És la idea que jo els deia: “vosaltres esteu aquí, heu comès un delicte. Ara esteu pagant el vostre deute amb la societat però, un cop sortiu d’aquí, podeu escriure el futur com vulgueu”. És a dir, “podeu escriure el futur amb tinta lila, que serà la vostra tinta, serà la vostra voluntat, el que vosaltres vulgueu. No el que heu fet abans, ja està. A partir d’aquí, inicieu un futur nou. Com a dones, podeu decidir el vostre futur, que no el decideixin els vostres pares, els vostres companys…”. Perquè moltes d’aquestes dones, a més a més, estaven a la presó empeses per delictes que havien comès els seus companys perquè havien estat còmplices. Moltes vegades elles entraven i ells no. I, a més a més, després les deixaven. Eren veritables drames.
“Era aquest símbol de futur, de feminisme i d’esperança.”
LS: És una metàfora molt forta. Has anat dient cosetes que nosaltres teníem ganes de preguntar-te i que anirem desgranant. La següent pregunta: hi ha un moment on dius que, al principi et senties molt diferent de les altres preses, però que després et vas adonar que éreu totes igual. Podries aprofundir en aquestes paraules?
CF: Jo estava allà per motius diferents. Evidentment, quan tu entres a la presó, estàs en contacte amb una sèrie de dones que no hi hauries estat mai perquè la teva vida, el teu context, els teus interessos són molt diferents dels d’elles senzillament. Per tant, mai jo no les hauria conegut si no hagués estat a la presó i, segurament, no les tornaré a veure si no torno a anar-les a veure a la presó, perquè les nostres vides segueixen camins diferents.
Però allà els nostres camins es van creuar. Jo en principi sí que notava que érem diferents, però, al final, em vaig adonar que [calia] aprofitar aquesta oportunitat per conèixer-les. Al final totes som dones i segurament totes hem patit en diferents moments de la nostra vida, elles molt més que jo. Han patit discriminació. Heu de pensar que, de cada quatre dones que estan a la presó, tres han patit maltractaments. Em vaig dir aprofita aquesta oportunitat per conèixer-les, parla amb elles, coneix la seva història… Perquè, en definitiva, són dones com tu.
“Són dones com tu.”
MT: Ja has dit que moltes d’elles han estat en situacions de maltractament. A la primera part del llibre, expliques que moltes presoneres no s’identifiquen com a feministes però que, després de parlar amb elles, veus que no només han patit violència masclista sinó que, a més, són feministes. Ens podries parlar d’aquests moments?
CF: Aquest nom de “feministes” els feia por, però elles actuaven com a feministes. Moltes d’aquestes dones eren les que havien tirat endavant la família, havien estat abandonades, havien pujat soles les criatures, havien mantingut la família, havien treballat… Havien actuat com a feministes, defensant els seus fills, intentant donar-los una vida millor que la seva… Havien actuat com a feministes però, en canvi, no s’hi identificaven perquè aquesta paraula per a elles tenia una connotació negativa, com de fa cinquanta anys.
Però eren feministes perquè moltes d’elles actuaven com a feministes; moltes d’elles eren la cap de la família. Jo això també els ho explicava: “la paraula no us agrada, però vosaltres esteu actuant i esteu sent feministes; esteu tirant la família, esteu defensant els vostres drets i, per tant, actueu com a feministes”.
MT: Hi ha moltes situacions de violència masclista que passen desapercebudes. Ens podries dir alguna amb la qual et vas trobar?
CF: Saps el que passa? Que a la presó no pots decidir res, absolutament res. Ho decideixen tot per tu… Tu estàs en una presó masclista, perquè la societat és masclista, i la presó reflecteix aquesta societat. Allà ho havies de lluitar tot. Per exemple, el tema de l’economat. Anaves a l’economat i de productes d’higiene femenina n’hi havia un. Si t’estava bé, bé, i, si no, doncs també. Fins i tot pel cabell hi va haver una temporada que només hi havia tints de color vermell. Si et volies tintar el cabell, anaves de color vermell i, si no, no te’l tintaves. O pinta-ungles de color rosa, tots de color rosa. Per què? Perquè representa que això ho portaven allà i ningú pensava que en aquell economat hi anirien a comprar dones, que eren dones diferents, amb idees diferents, emocions diferents… No es paraven a analitzar-ho.
“Tu estàs en una presó masclista, perquè la societat és masclista, i la presó reflecteix aquesta societat.”
Tampoc les dones no tenien assecador, perquè aquella presó era una presó pensada per homes i mai ningú se li havia acudit que en aquella presó, malgrat ser una presó d’homes, hi havia dones. Ningú havia pensat que havien de tenir les mateixes oportunitats.
Em pregunteu quina situació… És que allà totes, totes eren així… Però jo crec que al final, amb el tema aquest de la sororitat i la solidaritat, vam aconseguir moltes coses. Senzillament exposant-ho a la direcció, perquè eren coses tan lògiques que de seguida et deien sí. Per exemple l’assecador. A ningú de la direcció se li havia acudit això i elles tenien tan poca autoestima que cap havia pensat que ho podien demanar i que se’ls concediria.
Aquesta és la situació. El masclisme és això, que ningú no pensa que també hi ha dones.
“Ningú no pensa que també hi ha dones.”
LS: Has anat comentant que “era un espai masclista”. De fet, un dels teus capítols l’anomenes “El que hem fet juntes en una presó d’homes”. Ho ressaltes molt.
CF: Sí, és una presó d’homes feta i pensada per homes i, per tant, qualsevol espai per a dones l’has de lluitar. Jo sempre explicava que allà hi havia un camp de futbol, un camp de bàsquet, hi havia una sala de màquines fantàstica… Però, si volíem fer ioga o pilates, havíem d’anar a la sala d’actes, perquè no hi havia cap sala preparada.
LS: O sigui, podríem dir que és una forma més de violència masclista en un dels espais de la societat.
CF: Clar, és que reflecteix la societat, la presó. Això és com a les escoles. Tu encara ara vas a les escoles i passa el que passava quan jo era petita: que les nenes estaven totes en un raconet i els nens al mig del pati jugant a futbol. I, quan et posaves al mig del pati, et deien: “Aparta’t que ens destorbes”. Doncs ara no és així sortosament, hem avançat molt, però encara els nens continuen jugant al futbol i les nenes ocupen un espai més petit. Això ja s’està solucionant.
LS: Mirant al futur i per avançar, en qui creus que recau la responsabilitat de canviar aquests ambients? En la societat? Ens les institucions? Ens podem emmirallar amb altres països?
CF: Jo crec que recau en tothom perquè, saps el que passa? Les lleis són molt importants, moltíssim. Sense lleis no faríem res, però amb les lleis no hi ha prou. Jo crec que Catalunya és un dels països que ha legislat més i millor en això i, sortosament, això ens ha ajudat moltíssim Però, malgrat això, continua havent-hi molt masclisme, molts assassinats masclistes. Continua havent-hi violència masclista, tracte masclista contínuament. Per què? Perquè és la societat.
S’ha de fer moltíssima pedagogia. Jo crec que tothom és responsable, les dones més perquè som les afectades. En tots els canvis socials, en totes les revolucions -jo crec que això és una revolució, la revolució feminista- [els canvis] els fan les persones afectades. Però també és cert que sense els homes no ho podem fer, perquè són una part important de la societat.
I hem avançat molt, molt; evidentment no prou. Quan jo era petita, recordo que havia sentit les dones dir que havien anat a denunciar maltractaments a la policia i els havien dit que tornessin a casa, que segurament havien fet una cosa mal feta. Això ara és impensable, però tenim altres coses. Per tant, hi ha hagut un canvi, socialment s’ha avançat. Ara el masclisme està mal vist. Al començament les primeres feministes ho tenien molt dur perquè el masclisme no estava mal vist socialment. Ara remem a favor, perquè hi ha una part important de la societat que sí que veu que el masclisme s’ha d’erradicar i també la violència contra les dones.
Ara remem més junts però, així i tot, hi ha moltíssima gent que diu que el masclisme no existeix, que no el veu, que diu que la culpa és nostra perquè a nosaltres no ens agrada manar, o no volem certs càrrecs, o ja ens va bé com estem. I és preocupant perquè vaig llegir una enquesta on més del 25% dels joves, entre 16 i 27 anys, deien que això del masclisme ells no ho havien vist i no existia. Evidentment això és preocupant. Però ara ningú et dirà obertament -tret de Vox, crec jo- que el masclisme és correcte. Responsables ho hem de ser tots, les institucions sempre les primeres perquè han de donar exemple. Però no hi ha prou, perquè les lleis ja les tenim i mira com estem. I nosaltres evidentment hem de ser les capdavanteres en aquesta professió.
AP: En la teva trajectòria professional, t’has trobat alguns moments de discriminació que t’han dificultat poder avançar ?
CF: Sí, clar que sí, evidentment. És que són coses subtils. Jo soc funcionària i, quan dius això, els companys et diuen: “Home, però si els funcionaris cobrem igual, els homes que les dones”. I sí. Però, quan tu et quedes embarassada, qui es queda a casa amb el nen? I quan està malalt, qui es queda? I quantes funcionàries hi ha, i quants directors, i quantes directores? I quants directors d’institut? I quants rectors, quants degans?
És a dir, tot i que el sou és el mateix, després les oportunitats no són les mateixes. Perquè socialment la dona és la que es queda a casa; la que té cura de les criatures; la que tñe cura de la família… Per tant, generalment sí que el sou és el mateix però, després, qui ascendeix? Tots comencem igual però després veus que, al final, qui cobra més, generalment, són els homes. Per què? Doncs perquè no han parat de treballar, tenen més sexennis, tenen més càrrecs. Això és molt subtil i molta gent et diu “cobrem igual”, però no és això. Són les oportunitats. I, en el cas de la política, evidentment que n’he patit, com totes les dones.
Moltes vegades una dona no pot fer un pas endavant si un home no dona un pas enrere, i no hi ha manera que els homes facin un pas enrere. I, fins i tot, sent presidenta del parlament jo vaig patir masclisme. Malauradament, jo no ho vaig sentir perquè si no, evidentment, aturo el ple i els faig sortir. Van dir: “Dale, dale, que la haremos llorar”. Això ho van sentir periodistes i diputats i diputades, ningú no va dir res. Jo me’n vaig assabentar després. Si això passa en una institució com el Parlament, amb gent que són diputats que resulta que han de donar exemple… Ara imagina! Això em va servir per adonar-me que si jo pateixo això, que tinc recursos, que t’ho fan diputats…. Ara imagina’t totes les altres dones.
“Sent presidenta del Parlament, jo vaig patir masclisme.”
Aquesta és la realitat. Ja et dic no es va aturar el ple, i era una situació que no es pot consentir. Per tant, el masclisme malauradament el patim totes les dones, és comú, independentment dels estudis, de la situació econòmica, de la situació social, dels càrrecs, dels llocs…
Qui exerceix masclisme? El que pot. El masclisme no és res més que una situació de poder; sobre un altre, de dominació. I, per tant, t’ho farà qui t’ho pot fer. Aquesta és la realitat, i sí, jo ho he patit com totes les dones.
LS: Per tancar el tema del llibre. Expliques que vas intentar aconseguir tota una mena de canvis i la mateixa sinopsi diu que el llibre “tracta del que heu anat aconseguint”. Creus que realment vas poder contribuir a certs canvis en la vida o visió de les dones amb qui vas compartir la teva estada?
CF: Jo crec que sí. Vam fer molts canvis perquè molts d’aquests canvis eren lògics. No vam fer cap cosa extraordinària. Que les dones poguessin accedir a la formació encara que fossin dones; que les dones poguessin accedir a llocs de treball més ben remunerats que fins aquell moment eren per homes; que es triés a la persona perquè era persona… Coses tan lògiques!
Vam fer alguns canvis d’aquests, vam tenir assecadors… Però eren canvis lògics, canvis que a fora realment hi són. La presó és la punta de l’iceberg del masclisme. El més important per mi és haver aconseguit pujar-los l’autoestima, la idea aquesta que no teníem el dret de la llibertat -que és el més important de tots- però que tots els altres els teníem i que, treballant conjuntament, s’aconseguirien les coses.
És a dir, no és lògic que els millors llocs els donin a homes perquè n’hi ha més. Però, clar, trencar la inèrcia és molt difícil. Penseu que hi ha 700 homes i 40 dones, i això és molt difícil.
“La presó és la punta de l’iceberg del masclisme”.
MT: Passant a temes més generals de feminisme. Tu mateixa has afirmat que t’identifiques com a feminista. Quin significat té per a tu ser feminista?
CF:Jo estaria en la idea aquella tan radical de l’Angela Davis que diu que ser feminista és la idea tan radical de pensar que la dona és una persona. Jo pel que lluito és contra la discriminació. El que em sembla una barbaritat és que més de la meitat de la humanitat estigui discriminada pel sol fet de ser dona. Jo crec que les dones som el col·lectiu més gran discriminat. A vegades em diuen que les persones negres també estan discriminades, és que els musulmans també… I jo dic sí. Però hi ha més dones que negres, més dones que musulmans. I, si ets dona, negra i musulmana ja fatal.
Senzillament, no pot ser que, al segle XXI, més de la meitat de la població del món estigui discriminada pel sol fet de ser dona. [Hem de] lluitar contra aquesta discriminació amb totes les armes que tinguem. Jo sempre ho dic, estic convençuda que el canvi que realment millorarà la vida de les persones és la revolució feminista. Ha de ser el canvi aquest que tots esperem per a millorar.
LS: En aquesta línia, com creus que hauria de ser aquesta societat feminista gairebé utòpica a la qual hauríem d’aspirar?
CF: Jo crec que hauríem de posar la persona al centre de la política, és a dir, parlar molt més de felicitat perquè, en definitiva, que és al qual tots aspirem? Tots i totes volem ser feliços, no? I, en canvi, se’n parla molt poc, de felicitat, en política. Ningú no parla de trobar la felicitat, de què tothom visqui millor… Jo crec que aquest canvi ha de ser posar les cures al centre de la persona. És a dir, que tu no t’hagis de preocupar de les escoles dels teus fills, si has d’anar a l’hospital, de si el teu pare o la teva mare han d’anar a una residència i no en trobis…
Això és destinar molts diners a serveis socials perquè, en definitiva, és el que millora la vida de les persones. Què millora la vida de les persones? Una bona educació, una bona salut i uns bons serveis socials. Per exemple, els països més feliços són els països del nord; Finlàndia és un dels països més feliç que hi ha i és un dels països on hi ha menys discriminació de la dona. Per tant, els països més feliços són on hi ha més igualtat entre homes i dones. Per tant, anem cap allí.
AP: Professionalment també es poden millorar les condicions de les dones.
CF: Evidentment. El tema de la bretxa salarial és molt important, s’hi ha de lluitar. També una manera de resoldre la bretxa salarial és posar els serveis socials, és a dir, que no s’hagi de quedar la dona a casa, que no hagi d’anar a cuidar la seva mare, o que s’hagi de preocupar de trobar una residència per tenir-la… Per a mi, una bona manera de lluitar per la bretxa salarial és lluitar contra aquestes desigualtats, i això es fa posant diners i recursos a serveis socials, perquè no ho hagis de fer tu… Socialment, ens hem encarregat nosaltres de fer-ho. Doncs no. Que no te n’hagis d’encarregar tu i llavors podràs competir en aquest món professional que és tan dur.
Per acabar, li demanem un missatge per a aquelles nenes que estan creixent o les que encara no han nascut.
CF: Jo els diria que no renunciïn mai als seus somnis. Perquè hi ha moltes nenes que volen ser, de petites, moltes coses i després la vida els va tallant les ales. Doncs no! Que tirin endavant, que siguin el que elles vulguin ser i que ho poden fer. Això és molt important perquè ja sabeu que a partir dels 7 o 8 anys ja comença el masclisme… Doncs que no renunciïn mai als seus somnis.
Sabadell, 2 de març del 2022. Marina Tovar i Lian Subirat