Entrevista a Carme Pla, actriu de T de Teatre: “L’expressió és un dret i amplia la salut i la llibertat de la persona”

Avui estem aquí amb la Carme Pla, actriu de T de Teatre i li farem una entrevista per conèixer una mica més la seva trajectòria professional i també per parlar d’alguns temes sobre feminisme.


M: Bé, doncs, si vols presentar-te una miqueta i explicant-nos qui ets.

C: El meu nom és Carme Pla i soc, de professió, actriu. Porto tota la vida amb T de Teatre, que és la meva altra família, amb la qual ara celebrarem els 35 anys. El temps passa volant.
Tinc la meva professió d’actriu i, d’uns anys cap aquí tinc la necessitat de saber, d’indagar per tota una altra banda, la més terapèutica de la persona humana, del creixement interior, de l’expressió que, en aquest cas, casa molt bé amb el teatre. Trobo que és una eina molt vàlida per donar peu a l’expressió, entesa com a sanació, com a dret de la persona humana. És un tema que segueixo indagant, segueixo buscant i que m’apassiona.


M: Ens pots explicar el teu projecte “Llengua llarga”?
C: Doncs sí, va néixer… crec que a partir del 2012 més o menys. Primer va néixer com un tema d’acompanyar la gent a comunicar-se. I per comunicar-te sempre necessites una altra persona d’interlocutora; la comunicació va d’un lloc a un altre. I mica en mica me’n vaig anar adonant que el que m’interessava no era tant que allò arribés a un altre, sinó la capacitat interna d’una mateixa persona de treure i expressar allò que necessita, i això pot ser individualment, a casa i sense ningú. Crec que l’expressió és un dret que, si es talla, s’està tallant la llibertat de la persona. I a vegades no estem acostumades a utilitzar-lo ni a ser-ne conscients de tot el que això comporta.

I trobo que seria molt bo que en l’educació s’anés fomentant l’expressió i que arribéssim a ser persones adultes amb el dret absolut d’expressió. Una altra cosa és que no em vulgui expressar ni manifestar, però tens la possibilitat de fer-ho. I és diferent quan una no troba la manera o no està acostumada a tenir aquesta eina per la mà, que és molt necessària.

M: Què va suposar per tu i també per les teves companyes crear una companyiamíntegrament formada per dones fa més de 30 anys?
C: Va ser d’una manera inconscient i arran d’una necessitat, perquè a la classe de l’Institut del Teatre, érem més dones que homes, naturalment. Som més actrius que actors. I, és clar, vam acabar i els actors, més fàcilment, tenien feines i nosaltres no. Llavors ningú ens hauria trucat per oferir-nos una feina perquè ningú ens coneixia. I va haver-hi una persona, el Pere Sagristà, que estudiava direcció, que ens va proposar fer Els petits contes misògins. I nosaltres, que ja havíem fet una tesina juntes, vam dir: doncs perfecte. I els vam fer d’una manera absolutament inconscient.


L’altra cosa és mantenir-se, que això costa, però el fet meravellós de la vida és estar en el moment adequat i en el lloc adequat. En aquell moment no hi havia companyies de dones. I no preteníem fer cap manifest ni posicionar-nos amb el feminisme ni res d’això. Va ser arran d’una necessitat.


Vam anar tant bé Els petits contes misògins, que ens contractaven als teatres i vam haver de formar la companyia perquè ens poguessin contractar. I a partir d’aquí, el mèrit ha sigut mantenir-se.
I en aquest sentit sí que he de dir que hi ha una figura al darrere, que és un home en aquest cas, que no se’l veu mai, que és el Dani López-Orós, que és qui ha portat tota la producció, i ha fet que aquest engranatge no pari.


Per això, a les companyies joves, que a vegades surten i et diuen “com ho heu fet?”, els dic: teniu algú que us vengui? perquè això és un producte i s’ha de vendre. És tan important la part artística com la de la producció i el màrqueting. És una figura clau, que sense aquesta figura no sé si ens hauríem pogut mantenir tants anys. Però va ser d’una manera absolutament inconscient. Després vam fer l’obra de teatre Homes. No era habitual parlar de temes d’homes des del punt de vista de les dones. De totes maneres, l’obra Homes ara no sé si passaria el filtre. Vull dir que hi havia coses molt masclistes. Però bé, en aquell moment estava bé. Inclús que nosaltres sortíssim vestides de dones i amb un bigoti pintat, o fent d’homes sense haver-nos de disfressar d’homes, eren coses trencadores, però no n’érem conscients.

M: Creus que hi ha alguns desafiaments que tingueu vosaltres específicament com a dones, que no es trobarien els homes?
C: Jo això, quan ho he notat més, és amb l’edat. Pel fet de ser dona, a vegades et donen papers que penses, jo tinc 35 anys de professió per anar a fer segons quin paper i no m’interessa.
Sí que he notat més aquest decalatge entre la trajectòria que portes i el paper que et puguin oferir. Tot i que jo he tingut la sort que, a part de la companyia on generem els propis projectes, he fet sèries com Vintage, on el meu personatge és una persona de la meva edat i té un paper que està la mar de bé i que les dones tenien molt a veure. Representa que havíem trencat amb el Genís i tenia relacions fora de la parella, perquè estàvem separats, encara que convisquéssim. I acaba la segona temporada que el Genís li proposa casament i és Pie, el meu personatge, que troba que és millor seguir junts però cadescú a casa seva… interessant!
Després, el personatge de l’Abel Folk amb la Sílvia Abril —ara faré un espòiler, però qui no ho hagi vist, que es tapi les orelles un moment—: la Sílvia Abril decideix no casar-se a l’últim moment perquè no vol renunciar a la seva llibertat. Hi havia coses bastant actuals, i en aquest sentit he tingut sort. Però sí que és veritat que alguna vegada m’han ofert algun paper, sobretot d’audiovisuals i que dius: jo no faré aquest paper de “iaiona”.

Però sí que noto que, amb l’edat, hi ha menys papers interessants. Sembla que quan ens fem grans no ens passin coses interessants, i dono fe que no és veritat.

M: Quins canvis cal que es facin perquè hi hagi una veritable igualtat entre homes i dones al teu sector?
C
: Crec que és una qüestió de temps, d’educació, sobretot començar per l’educació, perquè és allà on es genera el futur, la futura població que hi haurà. I, és clar, el que ha estat persistint durant “anys i panys” no es pot canviar en poc temps. Crec que ja han canviat algunes coses, però n’han de canviar moltes més. I penso que és això: fomentar des de l’educació. El que passa és que a mi, a vegades, em diuen: “Tu ets feminista?”. I jo dic: si feminista és voler la igualtat entre gèneres, és clar!. Però tinc un problema amb la paraula feminisme, perquè sempre dic que el masclisme defensa que hi ha un gènere per damunt de l’altre. La paraula antagonista a aquesta representa que és feminisme. I el feminisme no està
reclamant el mateix, no està dient el mateix: el feminisme és la igualtat.

Per tant, hauríem de tenir —i no la tenim, que jo sàpiga— la paraula que vulgui dir que volem les dones per damunt dels homes. Faltaria aquesta paraula. I després la que vulgui dir que els dos estiguin al mateix nivell. Per tant, amb la paraula feminisme jo trobo a faltar una paraula que sigui “igualisme” o alguna cosa així, que sigui igualtat entre gèneres, però no hi ha una paraula i la trobo a faltar, perquè per mi és allò natural. No hauríem de posar una paraula especial a una cosa que és natural. Em sembla que el natural és que, abans que un sexe o un altre o el que sigui, som persones. Que les persones tenen igualtat de drets em sembla una cosa molt evident… Les persones tenim categoria de persones abans que una altra categoria. Llavors jo tinc una mena de problema amb això, amb aquestes paraules. A vegades el que fem, o el que interpreten que fem, és fer el mateix que fa el masclisme. Crec que la paraula de feminisme és dir: doncs ara les dones estem per sobre. I no és el que estem fent i defensant.


Però hi ha homes que ho interpreten així i llavors es posen a la defensiva, perquè l’educació patriarcal ens ha perjudicat —a les dones, per descomptat, però als homes també. Amb tot això de l’expressió, trobes que moltes dones tenen dificultat per expressar la ràbia, que és una emoció que no s’ha permès o que es deia que no era femenina, o que era més d’homes o així. Però els homes tenen dificultat per expressar la tristesa, la vulnerabilitat,… També s’han perjudicat ells. És com intentar crear-ho a partir del que no hi ha, sinó de nou. I és difícil perquè no tens un referent. I això és el que crec que estaria bé i no sé com s’ha de fer, però sí que sé que seria a partir de l’educació, per crear una societat nova, perquè de moment no ens ha anat tan bé. És necessari que hi hagi un canvi.

M: Si poguessis parlar amb la Carme Pla que començava a l’Institut del Teatre, què li diries?
C: Tranquil·la…, tranquil·la….. Li diria que això és una carrera de fons. Potser per això també hem aconseguit coses, no? Però sí, tenia una energia, una força… Tenia molta empenta. I ara s’ha calmat una mica, els anys et van posant a lloc. I li diria això: que tranquil·la, que vagi per allò que vol, però sense patir. Sense tant d’esforç, però sense pressa i sense pausa. Allò de la “Gota Malaia”: anem cap allà.


M: Tenint en compte el context d’avui en dia, que és diferent de quan vas començar, quin
consell donaries a totes les dones que vulguin entrar al món de l’espectacle?

C: Que s’ho pensin dues vegades. jajajaj!!! No, a veure… que sàpiguen que és un món dur. Et dona tant de benefici com de perjudici. Per una banda, és molt gratificant, el fet d’estar en un escenari —parlo més del teatre, que és el que conec més— i que hi hagi una comunicació amb el públic, que ésuna conversa amb el públic. Suposo que també hi ha una necessitat que et vegin… Tothom tenim la necessitat d’aquesta mirada i cadascú la busca des d’on la busca. I els actors i actrius és claríssim que tenim aquesta visió: “mireu-me i estimeu-me, i sentiu amb mi; us faré sentir”. El que més gratifica és sentir que senten, o que riuen, o que hi ha un silenci d’aquells gèlids, que hi ha molta atenció. A la que tossen o sents que es dispersen no anem bé. Que tinguin atenció i que s’emocionin.
Ser actriu és molt gratificant, però les feines són temporals. Cada dos per tres s’està sense feina. Són durs els càstings, hi ha moltes coses… És dur.
Però que, si t’agrada no t’ho prenguis com una cosa personal, si treballes o no treballes. Que treballis més no vol dir que siguis ni més bona actriu ni més bona persona. I que treballis menys, tampoc. Paciència, perseverança, que creguis en tu i ves tirant.

M: Has pogut veure la plataforma SomDONES?
C: Sí, no la coneixia. Em sembla bé, és una eina que pots tenir allà per mil coses: per propostes, per feines que busquis o que proposis. Les entrevistes també estan molt bé. La veritat és que diuen coses molt interessants. I penso que potser s’hauria de fer que la conegués més gent.


M: Per tant, la recomanaries?
C:
Sí, totalment, absolutament. De fet, m’hi estaré més, hi entraré més.

Moltes gràcies Carme

Podeu escoltar l’entrevista en el link següent:

https://go.ivoox.com/rf/169131436

Feu un comentari

Sol·licita informació sobre el Programa DONES AMB IMPACTE