Entrevista a Mònica Terribas: “Com a directora de TV3, vaig rebre insults. És una qüestió de poder: potser els homes pensen que ocupes un lloc que no et pertoca”

Lian Subirat entrevista a Mònica Terribas, periodista, presentadora i directora durant molts anys d’El Matí de Catalunya Radio i la primera dona directora de TV3. Actualment treballa a Mediapro i continua com a professora a la UPF.

Lian: Bona tarda i gràcies per acollir-nos avui.


Mònica: Encantada.


Lian: Començo. El teu nom i rostre és un referent del periodisme a Catalunya ara mateix…


Mònica: No et pensis, per les generacions joves no tant. Vaig estar fent El Matí de Catalunya Ràdio fins al 2020, però el temps passa tan de pressa per la gent ara que, qui era un referent fa quatre dies, si un programa ja no el fa, ja no existeix.


Lian: Parlant del temps, et volia preguntar com recordes els teus inicis i quina lectura en fas després d’aquests anys?


Mònica: Jo quan miro enrere penso que he tingut moltíssima sort perquè he coincidit a la vida amb professionals que m’han ajudat a entendre l’ofici. Jo pensava que [el periodisme] era un instrument per compartir la realitat social, per ajudar a construir una societat més justa i lliure entre tots, i em semblava que la informació i tenir una societat informada i crítica era imprescindible. Aquest era l’objectiu amb el qual jo vaig fer periodisme després. Quan estàs en el dia a dia t’adones que hi ha molts factors que interfereixen en aquest objectiu: els objectius empresarials, els objectius econòmics… fins i tot els egos.

Però, quan miro els meus orígens, penso amb la Cadena 13, els informatius, quan vaig començar amb els programes del Puyal, el 3 Pics i repicó i La vida en un xip, tot això… Penso que vaig tenir molta sort de tenir una escola al voltant d’en Joaquim Maria Puyal, que era algú que, tot el que feia, t’explicava per què t’ho feia fer i el perquè de totes les coses que passen. Ha marcat la meva manera de fer periodisme, fins i tot de preguntar. Jo sempre quan escolto una entrevista, penso: “per què no li pregunta per què diu això?”. Perquè no és important que el que estigui dient, el que és important és per què?, què hi ha al darrere d’això. Doncs això m’ha marcat per sempre. I això ja és suficient per a donar les gràcies.


Lian: Penses que és important tenir o gaudir d’aquesta primera oportunitat que comentaves?


Mònica: Penso que els periodistes i la gent que estudia comunicació audiovisual avui té moltes, moltes més oportunitats que no teníem nosaltres quan érem joves, perquè hi ha molts més camps on la comunicació és fonamental. Vivim en un món que, si no el comuniquem, no existeix, on la solitud de l’ésser humà cada dia és més aguda perquè tots vivim a través de les pantalles. Jo hi ha dies que parlo amb poquíssima gent perquè a través de la pantalla faig les reunions online. Només les persones que més t’estimes que són les que no tenen por de trucar-te i això vol dir que, en un món cada vegada més isolat, la necessitat de comunicació és més alta. Per tant, hi haurà moltes oportunitats.

Vivim en un món que, si no el comuniquem, no existeix

Quin és el problema? El problema és quan tu fas plans. Quan tu et col·loques expectatives sobre la vida automàticament dibuixes l’horitzó i et veus fent una cosa. I, quan t’apareix una oportunitat de fer una altra cosa, si tu t’has fet un dibuix molt clar de què vols fer i amb qui et vols convertir, tancaràs la porta a coses que encara no coneixes i que potser són tant o més interessants.

Jo tota la vida havia pensat que em dedicaria al periodisme escrit perquè jo escric des de petita, contes i poemes. I la vida no em va portar cap aquí, em va portar a la ràdio i a la televisió, i he dedicat tota la meva vida laboral a l’audiovisual i he escrit molt poc temps de la meva vida. I, ara que m’han sortit oportunitats per escriure, no em ve de gust estar opinant cada dia amb un article diari. Penso que si no fas plans i et deixes sorprendre per la vida, t’arribaran les oportunitats.


Lian: En aquest dibuix que tu et vas fer al principi, i cap a on vas anar tirant, t’has trobat algun tipus de barreres pel fet de ser dona?


Mònica: Totes. Però molt a partir que vaig ser directora de TV3, no abans… Vaig ser directora de TV3 l’any 2008. Jo vaig néixer l’any 1968, per tant, jo ja tenia 40 anys.

Els anys de la meva joventut, de quan era redactora… no vaig tenir menys oportunitats treballant amb el Puyal que l’Antoni Bassas, o que qualsevol dels meus companys. El Puyal ens donava tantes oportunitats a un home com a una dona pel que havíem de valer. I et podria parlar del mateix en el món acadèmic, perquè jo vaig fer el doctorat a Escòcia… Després vaig poder treballar amb el Miquel Calçada, al Persones humanes, vaig sots dirigir programes amb el Miquel, amb el Carles Cuní, i amb altres persones.

Mai vaig sentir que era dona. Vaig sentir que era periodista. Només vaig sentir que era dona quan era directora de TV3. Allà vaig començar a rebre insults per les xarxes, crítiques vexatòries i algunes coses d’aquestes, fins i tot utilitzant la meva situació de mare d’una persona amb discapacitat.

Però això té a veure amb el fet de tenir poder. És a dir, era la primera dona que era directora de la “tele” i, això, per als homes que pensen que ocupes un lloc que potser no et pertoca, inconscientment -perquè no crec que ho fessin conscientment-, fan servir mecanismes de lesió, de lesionar-te cap a tu. En aquest sentit, t’he de dir que no m’ha afectat mai massa, ni quan he sigut directora d’El matí de Catalunya Ràdio –que ha estat durant 7 anys-, l’última etapa, o quan vaig estar a l’ARA, quan vaig estar un any fent de consellera delegada i editora. Mai a l’ARA ningú em va tractar ni millor ni pitjor pel fet de ser dona, sinó millor o pitjor pel fet de no fer les coses bé.

Quan estava al capdavant d’El matí de Catalunya Ràdio, sí. És l’època més dura: de les xarxes, del Procés, de tot això… I aquí sí que el fet de ser dona va incrementar el nivell d’agressivitat. No vull dir que els homes no se’ls hagi agredit. És a dir, segurament tothom ha patit aquí, però, el tipus d’insult i l’acarnissament amb mi no va ser el mateix que el que han pogut fer per les mateixes qüestions amb altres presentadors o directors d’El matí de Catalunya Ràdio anteriors.

Anna P. Per tant, penses que les dones en certa manera apoderades o que tenen poder són una amenaça pel patriarcat o els estereotips més normalitzats?

Mònica: Si, acabem ocupant un espai que no estan acostumats que ocupem i aleshores busquen explicacions que moltes vegades tenen a veure amb el sexe, altres vegades tenen a veure amb la vida personal… Busquen explicacions. Jo crec que passa cada vegada menys i són una minoria els que fan aquesta mena de judicis, però continua passant i continua fent mal, especialment quan això acaba afectant les persones que t’estimes.


Hi ha gent que té xarxes socials i es passa el dia pendent del què diuen a TikTok, a Instagram, a Twitter… Doncs han de patir molt. Jo perquè no m’ho miro, i m’insulten igual, però no visc amb això. La meva autoestima no pivota sobre que unes persones que conec o no conec m’insultin avui perquè he dit una cosa… T


Lian: Justament, una qüestió que tenia a l’aire de la teva etapa al capdavant de la direcció de Televisió de Catalunya era: quines van ser aquestes coses que vas observar o experimentar entre les diferències de ser director o directora?


Mònica: Mira, en l’àmbit professional, amb els meus companys, directors generals, etc. tot eren homes. I jo mai vaig notar que em menystinguessin, al contrari. I t’he de dir que he col·laborat amb persones molt més grans que jo, homes de la vella guàrdia. No m’ha passat. M’ha passat per part d’anònims o de gent que no conec, que m’han insultat i menystingut. Per tant, jo no tinc res a dir del món professional que ha col·laborat a mi. Sí en el nivell de l’opinió pública… els insults i aquestes coses anònimes que formen part del dia a dia nostre de les dones.

Lian: Les dones al periodisme i al món televisiu encara representen una minoria?


Mònica: Una mica està canviant. No en el comandament, perquè, si tu repasses  comandaments de prendre decisions editorials i prendre decisions estructurals, doncs els dos caps d’informatius de TV3 i Catalunya Ràdio són homes. Els dos directors de TV3 i Catalunya Ràdio són homes. La presidenta de la corporació és una dona, però la resta de càrrecs són homes. Això vol dir que ells prenen decisions masclistes? No. Això vol dir que ells no tenen sensibilitat de gènere? No, no vol dir això. Ara bé, és veritat que hi ha poques dones ara. Dones davant de la pantalla, del micro n’hi ha moltíssimes.

L’Ariadna Oltra hi és, l’Helena està allà, l’Agnès està allà, la Núria Solé està al capdavant del Comarques. La Raquel està amb el Xavi fent el telenotícies, però està allà. Al vespre és l’únic que es manté aquesta cosa de l’home sol (…). Si mires a Catalunya Ràdio, me’n vaig anar jo i va entrar la Laura Rosel; hi ha la Carod fent la tarda; la Mariola Dinarès… Vull dir, no és veritat que les dones estan invisibilitzades en el món del periodisme.


Les dones hi són per quota en molts casos, i al final són els consells d’administració de les empreses, els qui decideixen quantes dones hi ha. Però jo ara que treballo MediaPro, soc una peça més de l’engranatge i aquí no tinc cap responsabilitat, cap ni una, i el Consell de Direcció de MediaPro està ple de dones: la directora general, la Laura Fernández Espeso, és una dona; la cap d’economia és l’Eva Abans; Hi ha moltes de dones aquí, en la nostra estructura.

Hi ha moltes directores de cinema que estan triomfant, tenen molt talent i ho estan fent molt bé. Hi ha moltes dones escriptores que estan escrivint novel·les que estem llegint tots. Jo ara estic treballant en un tema de mediació internacional, i evidentment que estic buscant que hi hagi dones. Existeixen i les busco; les busco perquè, si no, no apareixen.

Lian: Pel que fa al teu rol de professora de la Universitat Pompeu Fabra i tutora de Treballs de Final de Grau, t’agrada estar en contacte amb les futures generacions de periodistes? Creus que és important aquest enllaç entre el món formatiu i professional?

Mònica: Allò que us havia comentat abans de no fer plans, doncs és així. Jo que tenia vocació periodística, quan vaig començar a la universitat per ajudar com a secretaria al Congrés Internacional de Mitjans de Comunicació, el IAMCR-AIERI, perquè Catalunya organitzava el congrés l’any 1988 i necessitaven a algú que els ajudés dins de la facultat.

Jo vaig dir que sí i vaig entrar en contacte amb un munt d’investigadors de la comunicació i a llegir un munt de “papers” que no hauria llegit una estudiant el primer curs. Allà em va sortir el cuc de la investigació, i vaig pensar: “quan acabi la carrera, demanaré una beca per marxar a estudiar”. Si no hagués fet aquesta feina possiblement no m’ho hauria plantejat. Vaig fer el doctorat i em pensava fins i tot quedar a viure allà: … Em van trucar de la Pompeu Fabra perquè vingués a fer classes i no m’ho vaig rumiar ni un segon. La universitat és vocacional. Jo quan entro a l’aula soc feliç. M’agrada molt més que escriure… Jo soc de trepitjar terra, m’agrada construir coses que es vegin i a les aules, tens la sensació que construeixes el futur.

Perquè que jo hagi dirigit la “tele” durant quatre anys… Molt bé, i què? De tot allò que tu fas com a periodista no en queda res. Però, el que sí que queden són els valors o com tu enfoques l’ofici, i que ho hagis traslladat a les noves generacions. Això sí que és útil, perquè té a veure amb l’anàlisi que tu fas de la realitat, amb el sentit crític. Això no portarà el teu nom, sinó que portarà mil noms diferents, i faran les coses molt millor que tu, segur.

Lian: Hem sentit a dir que el periodisme és una de les professions que s’aprèn al camp, però, pel que estàs dient ara… no ho és?

Mònica: Jo crec que no només, crec que ara s’aprèn molt poc al camp. Abans es deia molt i, quan vaig entrar a la universitat, es posava molt en valor que tu estesis a l’ofici. Però, avui el bé més preuat és el temps. I quan tu no tens temps, la universitat és el temps: el temps per pensar, per llegir, per reflexionar sobre com fem les coses… Perquè, quan després saltes al camp, la pilota roda tan de pressa que ningú té temps. L’ofici ha perdut el temps de reflexió. Per tant, tot l’entrenament que hagis pogut fer, et serà molt útil per no cometre errors, perquè el dia a dia és una trituradora.

La universitat és el temps: el temps per pensar, per llegir, per reflexionar sobre com fem les coses…

Lian: Què li diries a qualsevol periodista que tot just comença?

Mònica: El que els dic sempre: que no s’oblidin que estan al servei de la societat. La resta tècnicament pot ser més bo, més dolent… però, si no oblides el principi pel qual estàs en aquest ofici, és difícil que t’equivoquis. En aquest ofici hi ha molta gent que s’equivoca perquè pensa com l’afectarà a la seva reputació, com serà de famós, com el perjudicarà… i això és un error. Es tracta de contribuir en fer una societat millor i això cal no oblidar-ho mai. L’única manera de ser coherent amb aquest principi és que allà on estàs puguis fer una feina constructiva. Els espais cada vegada s’escurcen més i cada vegada hi ha menys espais per fer això, i és perquè que el món està governat pels números. A tu et sembla que tens projectes que són útils i, als senyors o les senyores dels números, dels excels, consideren que allò que tu els proposes no els dona rendibilitat, ni projecció… és quan les coses no funcionen.

Anna: Et consideres feminista?

Mònica: No he tingut la necessitat de pensar-ho. Quan llegeixo sobre feminisme, penso que sí, però no em costa reconèixer que penso que la societat millora quan tothom s’hi posa. Jo crec que soc feminista, perquè nosaltres, les dones, no volem que se’ns exclogui. Jo les ajudo en tots els àmbits i moviments que em demanen i creuen que puc ser útil, i crec que és la manera que es canvien coses. Perquè si esperes que tot quadri en com tu veus el món, la revolució és impossible.

Lian: Dins de les preguntes que fem a totes les entrevistes de SomDONES, què penses d’aquesta iniciativa, que pretén ser el punt de trobada online de les dones professionals de Catalunya?

Mònica: Qualsevol eina que ens visualitzi és necessària i aquesta em sembla una molt bona iniciativa i tant de bo que estigueu molts anys fent aquesta feina. Però, realment, voldria que no fos necessari, i tristament serà necessari durant molt temps. De la mateixa manera com hem de defensar la llengua i l’ús del català, i ho hem de dir per contrarestar l’efecte contrari, ens ho hem d’anar dient cada dia. Com no hem d’apoderar-nos quan estan intentant matar-nos, a les dones, cada dos per tres? La violència de gènere és la punta de l’iceberg d’una violència estructural que té a veure en com ens miren i com ens veuen. I sí, hem de continuar dient “som dones”, i sabem fer coses, estem aquí, i ens ho hem de continuar creient nosaltres.

(…) I pensant sempre amb un sentiment de culpa, que aquest tema no ha sortit, però que ens acompanya de manera permanent i persistent, i això té a veure amb l’educació cristiana que tenim. Avui les joves de Catalunya ja no tenen la religió com una assignatura important, i esperem que no siguin educades amb el sentiment de culpa que és intrínsec a la religió catòlica. Les dones de la meva generació, aquest sentiment de culpa l’arrosseguem. Jo em sento culpable per treballar, culpable quan no treballo, culpable quan estic amb la família i no treballo… el sentiment de culpa m’acompanya el 100% del dia i això és molt poc sa. Jo els diria a les noves generacions que no ho tinguin.

Lian: I ja per acabar, un desig per a la Plataforma SomDONES o alguna iniciativa que creguis que seria interessant impulsar?

Mònica: Des d’aquestes plataformes hem d’intentar que la mirada, els valors i l’ètica… de la mateixa manera que nosaltres estem aconseguint ocupar l’espai que ens pertoca, doncs ocupar-lo prioritzant una manera ètica, saludable i constructiva de fer les coses. Perquè si aconseguim això haurem fet un gir copernicà… Ocupem aquest espai amb la capacitat de transformar, en col·laboració, a escala mundial, que estem a les beceroles.

Lian: Moltes gràcies, Mònica.

També podeu escoltar l’entrevista d’audio a: https://go.ivoox.com/rf/107643189

Feu un comentari

Sol·licita informació sobre el Programa DONES AMB IMPACTE