Entrevista a Teresa Grandas Segarra, comissària de projectes al MACBA: “Una exposició és un organisme viu obert a moltes lectures” 

Avui ens trobem a una de les sales del MACBA que acollirà l’exposició de Mari Chordà, entre andamis, paper d’embalatge i quadres de l’artista i sentit de fons soroll de trepants i cops de martell. Tenim el plaer d’entrevistar Teresa Grandas Segarra, comissària d’aquesta exposició que repassa la trajectòria de tot un referent de l’art contemporani català. Teresa Grandas va iniciar la seva carrera professional al món de l’art als anys noranta en una galeria, i posteriorment coordinant i comissariant projectes a escala nacional i internacional. L’any 1996 es va incorporar al MACBA i des del 2003 és comissària de projectes.

Primer parla’ns una mica de tu. Com va néixer el teu interès pel món de l’art i dels museus? Era un interès que tenies des de petita o va sorgir més tard?

Des de ben petita, en el meu entorn familiar hi havia molt d’interès per viatjar i visitar museus. Agraeixo que els meus pares fomentessin tant la lectura com el coneixement de l’art i la cultura, en general. Tot i que la meva formació va ser de ciències pures, ja que des de petita m’interessava el món del cervell humà, també em passava el dia amb els meus companys que estudiaven lletres, llegint el que ells llegien i visitant exposicions i en contacte amb el món de la cultura. I quan va arribar el moment de decidir què estudiaria a la Universitat, tenia un problema perquè m’apassionava tot. Finalment, em vaig decidir pel món de l’art contemporani perquè em semblava que a través d’ell podia conèixer millor l’època en la qual vivia. I va ser una decisió fantàstica.

Dius que t’interessen moltes coses, però t’has centrat especialment en l’art de la dècada de 1970, en concret en les dones artistes i en la seva connexió amb el món actual. Què et va impulsar a triar aquest tema?

El món de l’art del segle XX a l’estat espanyol és molt interessant. M’interessava molt com en el context de la dictadura, amb una censura fèrria, on no hi havia un aparell educatiu que estigués atent a les referències d’historiografia, de crítica, i d’estudi dels corrents artístics internacionals; amb un ensenyament de l’art totalment anacrònic i sense institucions artístiques que posessin el focus en l’art contemporani. I com hi va haver una efervescència artística a l’estat, però especialment a Catalunya. Va suposar un canvi d’energia, una voluntat de fer coses, de transgredir, d’emprar materials diferents, d’experimentar, de pensar l’obra d’art sense la necessitat que sigui una cosa conclosa. Una obra d’art contemporani pot apel.lar a l’espectador per tal que li doni sentit. Per això, m’apassiona aquest període, perquè realment és el que determina el nostre present i reconfigura la nostra situació actual.

I també, per descomptat, m’interessen les dones artistes. Entre altres coses, perquè feien uns treballs magnífics i no tenien la visibilitat que es mereixien. Ara potser ja se les coneix una mica més, però a escala internacional no tenien una projecció que donés una equiparació de les nostres artistes amb el que estava passant a fora en aquell moment. I això em sembla imperdonable. Crec que tenim una responsabilitat com a institució, i com a professionals, de visualitzar-ho.

Has estat a càrrec de moltes mostres al MACBA. Hi ha alguna de la qual hagis quedat especialment satisfeta? O de la qual guardis un record especial?

Per mi cada exposició és un repte i vol dir començar de zero. Cada artista és un món, una manera de pensar, una manera de visualitzar la seva forma de percebre la realitat. Amb tots els artistes que he treballat, dones i homes, ha estat un veritable privilegi. Tenim la sort els qui treballem en l’art contemporani de relacionar-nos amb artistes que estan vius moltes vegades i podem estar amb ells compartint de prop la seva visió de l’art i el món, amb la part bona i la part dolenta que això implica. Sovint els artistes no tenen distància sobre si mateixos i una part de la meva feina com a comissària és intentar buscar aquesta distància. Per exemple, fer una selecció d’obres és molt “dolorós”, però has d’escollir perquè a vegades menys és més i amb una obra dius moltes coses, però si en poses tres, carregues l’espai i li treus força al missatge.

Si parlem de dones, ha sigut magnífic poder treballar amb Àngels Ribé, Eulàlia Grau, Fina Miralles, i ara, amb la Mari Chordà. Perquè, a més de la part artística, estableixes uns vincles tan propers que són part de la teva vida, de la teva quotidianitat i arribes a crear vincles profunds d’amistat.

Hi ha algun aspecte que t’hagués agradat fer d’una altra manera?

Crec que les exposicions són organismes vius. Jo no he entès mai, mai, una exposició com una visió tancada sobre el treball d’un artista. Al contrari, sempre ho plantejo com un projecte obert que és una lectura possible i espero que generin moltes altres lectures, fomentant el debat i creant una visió plural. Em frustraria molt que algú pensi que a partir d’aquí no s’ha de dir res més sobre Mari Chordà. Al contrari, espero que hi hagi més exposicions, hi hagi llibres, hi hagi seminaris i que es discuteixin coses sobre aquesta artista tan influent al nostre art. M’enorgulleix el fet que sempre hem tingut la sort que els nostres projectes després han continuat donant visibilitat als artistes i els hem permès fer el seu recorregut. Jo crec que si això ho aconseguim és fantàstic.

Què ha suposat per tu comissariar l’exposició de Mari Chordà, una llegenda viva de l’art català i una de les creadores més icòniques i eclèctiques del moviment feminista?

Fa molts anys que persegueixo la Mari. Vaig anar treballant amb llibretes, tinc llibretes dels artistes que m’interessen i em vaig documentant, els vaig a visitar, vaig a veure els tallers… Una de les meves feines, que jo prenc com a part importantíssima, és fer un seguiment del recorregut que va fent un artista; a mi m’interessa molt saber com evoluciona. Reconec que feia molt de temps que volia fer alguna cosa amb ella, he anat visitant els diferents tallers que ha tingut de fa molts anys. Les circumstàncies de programació de vegades no ho fan possible, i ha sigut possible ara. Em sembla que és molt rellevant que el MACBA s’hagi implicat en la recuperació de la seva trajectòria vital i artística.

Intento cada vegada que faig un projecte sobre un artista començar de zero. És a dir, intento treure-li totes les seves etiquetes prèvies. Per mi, Mari Chordà és un personatge fonamental i polifacètic però no és només la seva activitat artística el que volem mostrar; no es pot separar la seva obra de la seva poesia o escriptura teòrica i crítica ni del seu posicionament com a activista i feminista. Per tant, per a mi era una persona que necessitava recuperar no només per donar-li visibilitat, sinó per entendre quin context hi ha al seu voltant.

Quin projecte de museu té el MACBA? Quina imatge voleu projectar de cara al públic amb les vostres exposicions?

El projecte del museu està molt vinculat a la ciutadania. Aquest és un museu de la ciutat de Barcelona, que evidentment té una projecció no només sobre el territori català o l’estat espanyol, sinó que vol tenir una projecció sobre el món de l’art en el context internacional. Però la nostra primera mirada ha de ser al nostre voltant, a la ciutadania i a la ciutat on estem. Això no és només una retòrica. també és un museu que ha de pensar el segle en què estem i les circumstàncies polítiques, socials que vivim, perquè nosaltres estem treballant amb artistes que estan qüestionant tot això. I això ho hem de fer arribar a la societat. Hem de trobar el vincle entre ciutat, entre artistes, entre pensament crític i, d’alguna manera, vincular totes aquestes branques.

Als anys 70, Linda Nochlin es va preguntar “On eren les dones artistes?”. Des de la teva experiència, com ha evolucionat la visibilitat de l’autoria femenina al món museístic, en general? I, en concret, al MACBA?

La pregunta de Nochlin és encara avui molt pertinent. Jo vull recordar el cas d’Angels Ribé, que as anys 70 signava com a “A. Ribé” perquè no se sabés que era una dona, perquè ella creia que si es posava Àngels i s’identificava com a dona tindria menys oportunitats. I això és una cosa que a mi se m’ha quedat gravada perquè crec que encara ens llastra molt. Per exemple, aquest museu, que és un museu majoritàriament femení, paradoxalment és la primera vegada que tenim una directora. Fins ara els càrrecs de direcció i la majoria dels gerents eren homes.

Tornant a la pregunta de Nochlin: On han estat les dones artistes? Doncs han estat molt menystingudes. A la carrera de la història de l’art que jo vaig estudiar semblava que no hi havia hagut a la història ni dones artistes ni pensadores ni filòsofes. Una de les coses que Mari Chordà va fer amb un grup de dones va ser crear el 1977 el bar biblioteca laSal i, un any després, laSal edicions de les dones, donant visibilitat a escriptores, artistes i pensadores des de l’antiguitat fins a l’època. És clar que han existit! On estaven? No se les tenia en compte, simplement perquè no eren homes.

En presentar la programació de l’any 2024 vau manifestar una clara vocació ecofeminista, crítica i participativa?

És cert que ens atenim a diferents idees troncals, és a dir, aquesta idea de repensar la institució com a museu, ens fem la pregunta “Què és un museu?”. Això vol dir descolonitzar el museu, que és una frase que està molt vigent, però això vol dir moltes altres coses, perquè estem parlant de repensar des d’una altra mirada aspectes com el racisme, el gènere, el colonialisme, l’ecologisme, etc des d’una visió crítica i plural.

Jo he tingut claríssim sempre al meu ADN professional que donar visibilitat a les dones era necessari i prioritari, i crec que d’alguna forma estem pensant de reestructurar tot això per projectar una societat que està canviant i que necessita altres tipus de respostes. Al MACBA la nostra manera de treballar és força participativa, tot i que hi ha unes directrius que la marca la nostra directora, Elvira Dyangani, hi ha molt diàleg per arribar a propostes rellevants per als nostres públics. Així va passar per exemple amb la Mari Chordà, on jo vaig proposar que calia treballar el personatge, no només l’artista.

I teniu algun repte o objectiu per al futur?

Tenim molts reptes. Un d’ells és l’ampliació del MACBA, que és un repte molt gran perquè tenim molts nivells d’afectació a escala de ciutat, d’associacions de veïns, d’ocupació de l’espai que ens envolta, de continguts, d’equip … També ens preocupa com podrem respondre això, com ho dotarem de continguts. La part més relacionada amb el MACBA i l’art ja l’hem fet, però el gran repte en aquest moment és justament la reconstrucció dels vincles amb la comunitat.

Quins són els obstacles que t’has trobat dins de la teva professió? Creus que algun d’aquests obstacles creus que ha sigut perquè ets una dona o perquè t’han tractat d’una manera diferent pel teu gènere?

El món de l’art, excepte els càrrecs superiors de direcció, ha estat tradicionalment un sector molt feminitzat, tant pel que fa a l’àmbit institucional com de la crítica. Aquí al MACBA, per exemple, actualment som aproximadament un 85% dones. Sempre hi ha hagut moltes dones, sobretot a càrrecs tècnics, però ara hi ha també dones directores a les institucions, que fins ara no hi havia, i això ho hem de celebrar.

On he trobat més dificultats, sobretot els primers anys de la meva carrera, va ser en la conciliació, quan vaig decidir ser mare. La meva feina és molt absorbent i llavors no existia el teletreball. La meva generació, i crec que també la següent, ho hem tingut tot amb contra en qüestió de conciliació. En aquest sentit, reconec que ara, quan veig companyes més joves que jo, la situació és totalment diferent. No vull dir que sigui perfecta ni que sigui la millor, però crec que hem avançat molt.

D’altra banda, mai he tingut la sensació de no ser escoltada en una reunió o taula rodona pel fet de ser dona. Però pot ser sí que sentia que havia d’estar sempre demostrant la meva vàlua i no mostrar feblesa en cap moment, fins i tot davant d’altres dones. Crec que les dones també hem tingut sempre una càrrega mental molt elevada relacionada amb la conciliació i tenim aquesta sensació d’haver d’estar a tot arreu, de tenir-ho tot controlat perquè sembla que si no ets una mala mare o una mala filla o una mala dona… i després arribaves a la feina i havies d’estar el 100% perquè sinó eres una mala professional. Reconec que això sí que ho he viscut personalment. 

Tenies algun referent femení quan vas començar?

Per descomptat, tenia referents teòrics. En aquell moment tenia la sort de poder llegir en anglès, perquè moltes de les grans teòriques feministes quan jo em vaig formar a la universitat no estaven traduïdes. Però també he tingut la sort de tenir referents propers de dones molt lluitadores dins de la meva família. Eren dones que no s’han conformat amb les circumstàncies que els va tocar viure. A la meva besàvia la van casar amb un home vidu amb quatre fills, i van tenir quatre fills més. No els tractava bé i el va abandonar amb els seus fills propis i amb els d’ell, que van voler acompanyar-la a ella, i va anar a viure a un altre país sense res, per començar de zero. Una dona que feia això al principi del segle XX és una heroïna per mi.

Coses així m’han marcat molt i m’han ajudat a tenir un esperit sempre molt crític i lluitador. “No et conformis mai amb el que t’han dit que t’has de conformar. De cap manera!”, sento que diu la veueta de la meva besàvia, a qui no vaig conèixer, però em va deixar aquesta gran lliçó.

T’identifiques com a feminista?

Sempre m’he identificat com a feminista. No he estat una activista en el sentit d’adscriure’m a col·lectius, potser he fet un altre tipus d’activisme, en el sentit de lluitar per donar visibilitat a dones artistes. Admiro la gent com Mari Chordà, que ha estat involucrada en espais reivindicatius i que va ser una de les impulsores del bar biblioteca laSal i la seva editorial. Des de la meva feina, he intentat donar una resposta a unes necessitats que em semblaven flagrants, com a convicció personal.

Què et sembla la iniciativa de SomDones, el punt de trobada on line per donar veu, protagonisme i ajudar les dones de Catalunya?

Crec que és molt important, perquè que cal donar visibilitat al talent femení en tots els àmbits. Abans dels anys setanta es creia que hi havia hagut poques dones artistes, però, no és veritat. Les dones sempre hem fet coses, estem fent coses i continuarem fent-ne  I visualitzar això és una feina importantíssima. Gràcies pel vostre compromís i seguiu donant veu a les dones a través d’aquest espai.

Podeu escoltar l’entrevista a:

https://go.ivoox.com/rf/131025755

Feu un comentari

Sol·licita informació sobre el Programa DONES AMB IMPACTE