Entrevista de Marina Tovar i Lian Subirat
Avui entrevistem a Ana Boadas. Ella és periodista i actualment treballa de presentadora al programa de debat social Obrim Fil, de TVE a Catalunya, i que presenta els dijous a la nit juntament amb Xavier Sardà.
AB: Bon dia a totes i encantada de parlar amb vosaltres. Espero que us pugui respondre des de la modèstia i la humilitat més absoluta.
LS: Vas estudiar Comunicació Audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra, tanmateix, en la teva trajectòria laboral has acabat treballant més aviat de periodista (presentadora, guionista…). Era ja la feina que desitjaves mentre cursaves la carrera? Amb quina idea inicial vas entrar?
AB:La veritat és que m’agradava i aviat vaig pensar en ser periodista o treballar en els mitjans de comunicació; tot i que també m’agradava la docència perquè la meva mare era docent. Finalment, em vaig decantar cap a Comunicació Audiovisual com un repte personal, ja que a la meva família no hi havia ningú d’aquest àmbit professional. M’atreien més la televisió i la ràdio que els mitjans escrits, i m’agrada tot dins del món audiovisual: la producció, els guions, presentar… Perquè on hi ha moviment hi ha acció, i m’atreia molt.
Vaig triar Comunicació Audiovisual per poder treballar en tots aquests àmbits, tot i que amb la carrera no em va donar la sensació d’aprendre coneixements molt específics. En les carreres de Periodisme, Comunicació Audiovisual o Publicitat hi ha molts mitjans i variants, però, al final, tots acabem fent les mateixes coses.
MT: Recordes com van ser els teus inicis en el món audiovisual? Com va ser la teva entrada al món laboral?
AB: Vaig començar fent producció en el món audiovisual i, després d’un temps, em van donar l’oportunitat de passar a l’altra banda, davant de la pantalla, presentant un programa. I ja m’hi vaig estar uns quants anys, tant a la ‘tele’ com a la ràdio. Vaig aprofitar l’oportunitat, però tampoc no tinc cap mena de problema en fer producció, darrere les càmeres. També em sento realitzada, puc fer les dues coses. Però, sí que quan estudiava Comunicació Audiovisual, la meva intenció era dedicar-me a la televisió i a la ràdio.
MT: El fet de tenir l’oportunitat de treballar a TV3, creus que va ser decisiu en la teva carrera?
AB: Potser sí. Vaig entrar a TV3 al programa Vacances Pagades, fent de reportera i fent connexions en directe per tot el territori. Vacances pagades va ser la meva primera experiència a televisió. En aquest món és important tenir bones relacions, fer networking i treballar les relacions.
LS: Sovint es diu que el periodisme és una de les professions que s’aprèn al camp, no a la universitat. Que creus que és indispensable que sàpiga tota periodista que tot just comença?
AB: [Jo] a partir d’allà vaig estar uns anys fent producció en empreses de mitjans de comunicació i on vaig aprendre molt. En aquest món és crucial treballar en equip, colze a colze. Crec que és una de les coses que s’hauria d’ensenyar a la facultat que és treballar en equip. Hi ha gent molt bona, però que no saben treballar en equip, i una persona sola no pot fer res. Això s’hauria de treballar més a la facultat.
MT: Hi havia discriminació cap a les noies quan estudiaves a la facultat o vas patir algun tipus de discriminació?
AB: En aquell moment no es parlava de discriminació… Ni de sexisme, ni d’igualtat entre homes i dones. No hi havia la consciència que hi ha ara i, per tant, puc dir que no, o almenys no m’ho semblava.
LS: Creus que, en els teus inicis, et va costar més fer-te un lloc dins el panorama audiovisual pel fet de ser dona?
AB: En els inicis perquè et surtin bé les coses has de picar molta pedra, però molta! I jo he estat molts anys, més del que la gent s’imagina, treballant en productores, treballant fort a la ràdio, a la televisió i picant molta pedra. Vaig ser mileurista fins que em vaig independitzar als 26 anys. Mileurista vol dir mileurista. La feina de periodista de fa uns 15-20 anys estava molt més prestigiada que ara. Ara la feina de periodista és mileurista; no vull que sigui decebedor per a vosaltres, però és la realitat. És com està el sector. I això també els ho dic als meus alumnes: que s’ha de treballar molt, moltes hores, independentment de si ets home o dona. Però si ets dona i vols accedir a càrrecs de responsabilitat ho has de lluitar molt més i demostrar la teva vàlua, molt més que un home. Moltes dones que han arribat lluny se les acusa, fins i tot per altres dones, de ser una mica altives, i és trist que fem això entre dones.
“Vaig ser mileurista fins que em vaig independitzar als 26 anys.”
MT: Creus que per accedir a algun càrrec de responsabilitat has hagut de lluitar més per ser dona?
AB: Quan he volgut accedir a càrrecs de responsabilitat, a vegades he semblat “borde” i he semblat “aquí estic jo”. Has de tenir una postura més masculinitzada per guanyar-te el respecte. Jo he hagut de demostrar més, perquè et facin més cas, especialment els homes del meu voltant. I ho veig amb altres dones que també els hi passa. I és així de trist.
LS: Com ha sigut la teva trajectòria? Com has arribat fins aquí?
AB: Després de la meva primera etapa a TV, vaig estar treballant durant dos anys a la ràdio a RAC 1, gràcies a un professor de la universitat que m’ho va proposar perquè va veure amb mi una veu per un programa. Més tard, vaig tornar a TV3, al programa Divendres durant molts anys, i després al programa Això no és un trio. Posteriorment, vaig tornar a la producció, treballant com a guionista.
Temps després em vaig quedar embarassada, vaig ser mare. Quan ja havia parit i la nena tenia dos mesos, a principis del 2020, per aquelles coses de la vida, rebo una trucada per presentar el programa Obrim fil amb el Xavier Sardà. Em va agradar molt el projecte, suposava el meu retorn a les càmeres. Era un programa de debat social, en aquest cas a TVE a Catalunya. Em va agradar moltíssim la idea i li vaig dir que sí. El que passa és que va venir la pandèmia i el projecte es va aturar sis mesos, però, finalment, es va reprendre i el vam iniciar amb molt bona direcció i amb un programa molt ben pensat.
MT: T’esperaves el seu èxit televisiu i els nivells d’audiència?
AB: La veritat és que no. L’aposta de TVE era que els catalans necessitaven un programa de debat social que no solament parlés de política i economia, sinó de molts altres temes socials, aconseguint un programa de debat i entreteniment alhora. Per això és interessant per als espectadors: la barreja de debat, entrevistes… I, una cosa que ens trobem, és que té molts comentaris positius i valoren que sigui un programa diferent. Val a dir, que no tot són flors i violes. A més, en uns inicis era a les 22:30h i amb una bona audiència, i després el van endarrerir a les 23:30h. Al fer-ho més tard, l’audiència ha baixat, però la gent té ganes de sentir i parlar de temes d’actualitat com, per exemple, sobre la guerra d’Ucraïna.
LS: Els temes que parleu al programa, com es trien? Hi ha algun tema que encara no heu tractat i t’agradaria?
AB: Al programa tenim la responsabilitat de parlar de molts temes i que funcionin. La majoria de temes d’actualitat ja estan sortint. Un tema en què va funcionar molt bé l’audiència va ser el de la gestació subrogada. És un debat social, el tema de les mares gestants i el tema de les famílies. És un tema que va ser polèmic i això vol dir que a la gent li preocupa. A més, les lleis són diferents en els diferents països i es creen situacions incòmodes: gestants que han tingut els fills, famílies que estan desesperades perquè volen anar a buscar els seus fills… Crec que és un tema que se n’ha de parlar més.
MT: Quin podria ser el debat més diferent que heu tingut? O on s’escalfés una mica l’ambient entre els tertulians?
AB: Jo crec que va ser el dia que vàrem parlar de sexe. Van sortir coses molt divertides, esbojarrades. Tothom es va deixar anar, els convidats… Va ser molt divertit. Aquell dia em vaig adonar que en sabia molt menys del sexe del que em pensava. Ens vam llençar. Hi ha coses que mai hauria dit per televisió, i fins i tot algun moment en que em vaig haver de mossegar la llengua. Però és un tema d’actualitat i també se n’ha de parlar.
LS: Canviem de tema i parlem de feminisme. T’identifiques com a feminista?
AB: No vaig amb la bandera feminista. Penso que avui qui no sigui feminista és retrògrad. Avui la societat està en marxa. La meva mare i la meva àvia van patir molt més el masclisme i el sexisme que jo. Molta gent del meu voltant que encara és masclista per causes estructurals.
Avui en dia, no ser feminista és absurd. I vull pensar que la meva parella també és feminista, tot i que, a vegades, sense adonar-se fa comentaris que no toquen. Perquè són idees que ens han inculcat de petits. Les dones encara ho hem de reivindicar cada dia. M’agradaria dir-te que sí, que la societat està canviant de debò, però encara no està canviant del tot.
MT: Les dones, al periodisme i al món televisiu, encara representen una minoria, creus que això està canviant?
AB: En periodisme de TV la dona encara és l’acompanyant del presentador. En el programa on sóc, jo sóc la co-presentadora. En Sardà és el presentador principal i és un home i aquesta estructura encara existeix. Les dones ho tenim dificil.
A la TV hi ha uns cànons establerts per a les dones i, qui digui que no, menteix. I a les televisions privades encara més, busquen dones amb uns estàndards de bellesa. A una dona se li exigeix que sigui guapa, que sigui simpàtica i que estigui preparada. A un home, amb que estigui preparat ja n’hi ha prou. Aquesta és la realitat. A les dones se’ns exigeix més presència. Estem avançant, però avancem molt lentament.
“En periodisme de TV la dona encara és l’acompanyant del presentador”
AP: I com hauríem d’avançar en la igualtat? Hauríem de ser més les dones? Quins factors ens haurien d’ajudar a avançar?
AB: Per una banda, l’educació. I l’educació que es fa a casa. A l’escola també caldria implementar assignatures amb valors, ja des de petits, i això no s’està fent encara. No és un tema menor i, amb la participació dels professors i bones iniciatives s’hauria de treballar el racisme, el sexisme, i altres temes amb més intensitat. Les periodistes en el seu cas, s’han de fer valer. Les periodistes estan “apretant” amb més força.
En general, les dones han de continuar lluitant i reivindicant els seus drets. I, en això, hem de comptar amb els homes. Ells han de fer un pas al costat. Possiblement, si jo fos un home, també em resistiria a que les dones volguessin més poder, perquè som egoistes. Però si no tenim la complicitat dels homes en aquesta feina, no ens en sortirem. Hem d’aconseguir que els homes siguin feministes i que s’ho creguin. Si a les dones encara ens costa, imagineu-vos a ells.
LS: Hi ha hagut un rol molt estereotipat de les dones en televisió, polèmiques pel seu poc protagonisme… Has patit mai algun cas de masclisme? Algun comentari, alguna situació o discriminació?
AB: Algun cas de discriminació de manera directa, ara mateix no se m’acut. Però sí que he perdut, clara i obertament, oportunitats laborals per no tenir una imatge com a dona potencialment més atractiva. És a dir, si jo fos considerada una dona més afí a uns cànons de bellesa establerts, se m’haurien obert més opcions, en soc plenament conscient.
MT: Què et sembla la iniciativa de la plataforma SomDONES, per donar veu i protagonisme a les dones, a les empreses i donar eines a les dones?
Tot el meu suport per donar-vos visibilitat i endavant amb el projecte, per a que les dones ens pugi l’autoestima i mostrar la nostra vàlua.
AB: Jo no la coneixia aquesta plataforma i la veritat és que hi vaig entrar per tafanejar i em va sorprendre veure el directori d’expertes, el d’empreses i veure el potencial femení que hi ha a Catalunya. Sempre són bones les iniciatives per visualitzar el talent, tant d’homes com de dones.
Un servei que m’ha semblat molt interessant és el d’ofertes de feina, ja que són contrastades i que ofereixen oportunitats de feina de molts perfils. És una bona manera de recolzar-les. Sí que m’agradaria que la plataforma també la miressin els homes.
I, per altra banda, em sap greu que les dones ens haguem de fer els nostres espais per donar-nos visibilitat i ajudar-nos les unes a les altres. Sap greu que la societat no ens ajudi, que els homes no ens valorin. I en el fons, és una mica trist que haguem de fer aquestes iniciatives.
Deixant de banda la tristor que pot generar això, em sembla una eina molt útil. Jo la donaré a conèixer a amigues meves. Tot el meu suport per donar-vos visibilitat i endavant amb el projecte, per a que a les dones ens pugi l’autoestima i mostrar la nostra vàlua. Ens ho hem de creure, i això jo sí que ho he fet. Creure més en la meva feina, fer-la bé davant dels meus companys. I mira que jo no sóc referent de res. Si estic on sóc és perquè he treballat molt.
“Ens ho hem de creure, i això jo sí que ho he fet.”
LS: Quin consell donaries a les joves periodistes que estan començant?
AB: Els diria que les coses no s’aconsegueixen sense treball, s’ha de treballar molt. També hi ha el factor de la sort, els contactes… Però, honestament, que treballin molt i que s’hi deixin la pell, perquè només així podran arribar a aspirar als seus projectes. Jo tenia un somni i l’he aconseguit. Aquell somni que vaig tenir abans de començar la carrera, la veritat és que estic satisfeta i m’omple molt. Això forma part de la gràcia de l’ésser humà.
Moltes gràcies Ana pel teu temps, per les teves paraules i les teves conviccions.