Entrevistem a Clara Prats: La maternitat és un escull molt important per la carrera investigadora

Marina Tovar i Anaïs Díaz entrevisten a Clara Prats, que és científica llicenciada en Física, investigadora del grup de Biologia Computacional i Sistemes Complexos (BIOCOM-SC) i responsable de models computacionals al Centre de Medicina Comparada i Bioimatge (CMCiB) de l’Institut de Recerca Germans Trias i Pujol.

AP: Anna Pujol

MT: Marina Tovar

AD: Anaís Díaz

CP: Clara Prats

AD: Estàs llicenciada en Física a la Universitat de Barcelona i ets doctora en Física Aplicada i Simulació a la Ciència per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), ¿que et va fer decantar per una carrera científica?

CP: Jo no he sigut mai una persona amb una vocació clara, hi ha qui a l’institut ja ho sap. Jo no sabia el que volia ser, sabia que m’agradaven molt les ciències, això sí. Gaudia molt a les classes de totes les ciències; biologia, física, química, mates… totes. I de fet m’hauria agradat estudiar una carrera on hi hagués totes les ciències, com humanitats, però no existia. O no la vaig saber buscar prou bé. 

I, al final, el professorat marca molt i el millor professor que vaig tenir va ser el professor de física de COU, que seria el batxillerat d’ara. I em va agradar moltíssim la física de COU i, a més, vaig pensar que era una disciplina que em podia donar resposta a moltes coses, a com funciona el món, a com funcionen les coses, el perquè. I amb la física ho podria trobar. Llavors vaig triar física, no pensant en el que volia ser sinó pensant en el que m’agradava. En el que m’agradava estudiar. I en el que volia ser, això vaig pensar que ja ho descobriria.

MT: A més a més, hem vist que treballes com a investigadora del grup de biologia Computacional i Sistemes Complexos, (BIOCOM-SC), ¿com vas arribar al món de la investigació?

CP: Doncs això ja és producte de les casualitats. Vaig deixar que fluís una mica la meva vida i veure on em portava. I, aleshores, quan vaig acabar la carrera de física va sortir l’oportunitat de substituir a una professora de la UPC, que marxava fora i buscaven algú per substituir-la durant un any. A mi la docència m’ha agradat sempre, durant la carrera i abans jo he treballat molt amb nens. Dirigia corals infantils, m’agradava molt el tema pedagògic o docent. I quan vaig acabar la carrera vaig fer el CAP, el màster per fer classes a secundària. Em va sortir aquesta oportunitat d’entrar a la universitat a treballar. 

Total que a la universitat fas docència, però també fas recerca, per tant, vaig començar a treballar amb companys que estaven en aquest grup de recerca. Em vaig trobar, i aquest jo crec que va ser un punt d’inflexió molt important, o molt bonic, perquè a mi m’agradaven totes les ciències, i vaig anar a parar a una escola universitària on s’estudiava l’enginyeria de les bios sistemes, l’enginyeria agrícola, alimentària, de sistemes biològics… I, per tant, allà hi havia física i mates, perquè era una enginyeria, però també química i biologia. Era una facultat multidisciplinària. I el grup de recerca, el de biologia computacional i sistemes complexos, que el que fan és agafar eines de la física i aplicar-les per estudiar problemes relacionats amb la biologia. I clar, allà vaig veure la llum. Vaig tornar una mica als meus orígens, ja que a mi m’agradava la ciència en el sentit més ampli i també en què és aplicada en el món real, en el món que m’envolta.

AD: Has dit que treballaves en grups de recerca. T’has trobat que hi ha moltes investigadores o hi ha una falta de dones investigadores?

CP: Les dades diuen que falten dones investigadores. Clar quan estàs treballant en un grup de recerca, tens una visió molt acotada. Jo vinc de la física, on el 80% són estudiants nois. Estic a un departament de física, per tant, si hi ha majoria de físics, contra físiques, al departament de física també hi ha més físics que físiques. Hi ha més homes que dones, el meu grup de recerca no és una excepció. Són majoritàriament físics homes, i algunes dones. En el meu entorn immediat, sí que hi ha més investigadors que investigadores. 

Però també és cert que com hem acabat treballant dintre de l’àmbit bio, les malalties infeccioses, per tant, hem col·laborat molt amb gent de l’àmbit biosanitari. I en l’àmbit de la investigació biomèdic, hi ha més dones, per exemple. Llavors has de fer una mica el zoom cap a fora i les dades diuen que globalment hi ha més investigadors que investigadores. Però clar també depèn una mica de l’àmbit on treballis.

MT: I has dit que en física, trobaves que tenies més companys masculins, quan vas decidir fer física a COU i després a la carrera, vas notar que eres diferent?

CP: Jo no he tingut, no sé si és per caràcter o per què. Però no he tingut mai la sensació que fos diferent dels altres. No he tingut problemes per relacionar-me amb nois o noies, companys o companyes. I no he tingut la sensació que això em fes ser diferent. Però també és cert, és a dir, a mi no em va condicionar el fet de ser una carrera científica. Jo sempre, bé no tenia una vocació clara; tanmateix, sí que m’agradaven les ciències i jo estudiava el que a mi m’agradava. I mai m’havia plantejat que ser dona em feia ser diferent. 

No obstant això, just fa un any, en una entrevista relacionada amb el meu rol de dona científica, em preguntaven “Qui ha estat la teva referent?”. I clar, la meva mare és científica. I no vaig ser conscient fins fa un any, que probablement jo no tenia cap dubte, perquè tenia una científica a casa, ella és biòloga. I per tant jo tenia un referent a casa, una persona de molta proximitat.

AP: I la teva mare que t’ha explicat, d’ella, de quan va estudiar?

CP: Ella és biòloga, no física. I és una disciplina més feminitzada. Però si és cert que ella va fer la tesis quan jo tenia 15 anys, i ja estava estudiant biologia a l’institut. I, per tant, vaig poder entendre la tesi, jo podria explicar la tesi doctoral de la meva mare. No he tingut aquest referent com a física però si com a investigadora. I ella lluitava per tirar endavant això, que també li van posar els seus problemes.

AP: M’imagino que sí, que fa anys enrere no era tan habitual dones que fessin un doctorat, i a més que ho compaginessin amb la família.

CP: Suposo que sí, però clar quan ets petita tampoc t’ho planteges això. Jo ho he viscut amb molta normalitat. Així i tot, és ara que miro enrere, que tinc fills petits i sé el que representa, miro enrere i diu “guau”. És més ara en perspectiva que no en aquell moment concret, perquè per mi era el més natural del món, tenir una mare que feia la tesi.

AD: També deies que hi ha altres camps de la ciència, com la biologia o la biomedicina, que hi ha més dones a la investigació. Però per què creus que no arriben a llocs importants?

CP: Clar aquí, jo no soc experta en temes de gènere. I, aleshores, puc parlar en primera persona o pel coneixement que tinc del meu entorn més proper. Per tant, no és res científic, ja molts estudis que van per aquí. Clar jo per exemple, jo m’he trobat ara liderant una línia de recerca crucial, en un moment important com la pandèmia, i sent la cara visible, coordinant un equip treballant en pandèmia, una mica per casualitat. Jo no he acabat liderant perquè vaig escollir-ho, sinó per circumstàncies. I potser és un tema d’actitud també, d’oportunitats, és a dir, del que et condiciona. Però en el meu cas jo penso que hi ha una qüestió d’actitud, no sé si condicionat per l’entorn, jo mai he pensat que volia liderar o he treballat per liderar. He treballat amb l’equip, per l’equip, però mai amb la intenció de fer un pas endavant. M’he trobat fent-lo sense buscar-ho. 

I no sé, clar jo sempre ho havia vinculat a un tema inherent de la meva personalitat, jo sempre m’he considerat una persona prudent, i que no m’agrada destacar. I jo pensava que aquesta era la meva personalitat com a Clara, no com a dona. Ara doncs amb el tema de la pandèmia i en entrar en fòrums com a dona científica, i et comencen a preguntar coses com aquesta, preguntes que mai m’havia fet. I jo em plantejo fins a quin punt ha estat la meva manera de ser com a Clara, o condicionada pel fet que soc dona. Per tant, no és prudència, és síndrome de la impostora. Comences a posar nom a coses que no t’havies plantejat, i amplies més la mirada en aquest sentit. Però és ara, que em dono compta, amb perspectiva.

AP: Per exemple, amb tot el tema de la pandèmia, hem vist poques investigadores, i poques veus de dona. Majoritàriament, totes les veus eren d’home. Llavors, per què aquesta “por” de les dones de ser més visibles?

CP: No ho sé, jo crec que el punt aquest de caràcter condicionat per l’entorn o lligat al cromosoma x, no ho sé. Jo crec que aquest punt de no voler fer un pas endavant, o no voler destacar, probablement hi ha alguna cosa aquí.

AP: Pot ser l’educació?

CP: Sí, l’educació també. Per això dic que no tinc clar si és cultural o ve del cromosoma x. Però és la sensació que tinc. Clar, jo perquè m’he trobat sortint als mitjans de comunicació, perquè per mi, ha estat com una decisió responsable de dir “això és important per un motiu que va més enllà”. El primer cop que vaig sortir a la televisió, la quantitat de mal de panxa que vaig tenir… vaig perdre molts quilos. Cada aparició em suposava un estrès bestial. Però per mi hi havia una motivació que anava més enllà, del fet de sortir a explicar el que jo sabia. Allò era una decisió de grup. I vam ser tots que vam fer un pas endavant, independentment del nostre gènere. 

Ens semblava necessari, en una pandèmia la propagació és de persona a persona. Som el motor de la pandèmia, som part del problema; no obstant això, també som part de la solució. Poder explicar els perquès que hi ha darrere dels mecanismes de transmissió, i tot plegat, ens va semblar que podia ajudar a tranquil·litzar i a generar comportaments més responsables, i que tot plegat podia sumar. Ens semblava que era la nostra responsabilitat fer-ho, que nosaltres teníem aquest coneixement i que portàvem molts anys fent classes i, per tant, teníem aquest bagatge de saber explicar conceptes complicats amb llenguatges comprensibles.

Però vull dir, que ha estat una decisió que tenia una finalitat molt clara que no era sortir als mitjans a dir la meva. Era que això servís per a alguna cosa. Això és el que em va donar la necessitat de fer aquest pas endavant. El meu cos no m’acompanyava.

MT: Deies que era qüestió de la teva personalitat, que no saps si era prudència o la síndrome de la impostora. En l’entrevista amb l’Ana Boades, ella ens va dir que per arribar a certs llocs en el món de la televisió, havies d’adoptar postures més fermes, potser més “masculinitzades”, i volia preguntar-te si has tingut situacions on has sentit que jutjaven el teu treball, o la veu d’un home passava per sobre teu?

CP: Jo, el problema que tinc torna a ser una mica el mateix. Tota la meva vida he treballat per no destacar. Fer bona feina sí. Però que el mèrit se l’emportés un altre, per mi no era cap problema. L’objectiu era fer la feina, i fer-la ben feta. Ho dic en el sentit que no he tingut la sensació que se’m menystingués pel fet de ser dona. Però ara mirant enrere, potser sí que hi ha hagut moments… No dic que no hagi passat; això no obstant, probablement no n’era conscient per la meva manera de ser. Si ara tornes al passat, hi hauria certes situacions que les veuria diferent. 

Per mi realment, el punt on m’adono que soc dona, és quan soc mare. Allà m’adono que soc diferent. Quan ets mare hi ha una part biològica important que t’afecta dos anys de la teva vida, com a mínim. I després tot el que ve. Però hi ha un fet biològic, inherent a tenir dos cromosomes x que és que tu passes un embaràs i una lactància. I en el món de la recerca, això et fa frenar, baixar del carro. És un problema. Si deixes de treballar, o estàs dos anys treballant amb menors rendiments, no tornes al mateix punt on t’has quedat. La maternitat és un escull molt important, per la carrera d’investigadora, i també per altres carreres. I és un escull insalvable. Podem decidir, però hi ha mecanismes biològics que ens fa voler tenir fills. Si no l’espècie s’extingiria. De tota la resta, no crec que no m’hagi passat mai, però no n’he sigut conscient.

AP: Llavors que s’hauria de fer perquè no passes això? Per a poder retornar al punt on estaven?

CP: No sé quina és la solució. Hi ha un tema de conciliació claríssim, que afecta a tothom. Però hi ha el tema biològic. Tu deixes de treballar uns mesos, en principi. Després acabes treballant amb el nen enganxat al pit. Encara que no hauria de ser així. També si tens complicacions a l’embaràs… Jo tinc molts dubtes existencials, hi ha d’haver alguns mecanismes per compensar-ho. Per exemple, la universitat durant un semestre quan tornes d’una baixa per paternitat et treuen la docència. Et deixen dedicar només a la recerca. T’ajuda a reciclar-te i tornar a pujar al carro. En moltes avaluacions et demanen: “has d’haver publicat tants articles en tants anys” i ara en quasi totes es descompta el temps per maternitat.

Has de compensar un fet biològic com és el de tenir fills i això que no suposi un perjudici en l’àmbit laboral pels seus pares. Hi ha persones que poden triar. I aquestes han de ser reconegudes també. És difícil trobar el punt mitjà perquè no es discrimini a uns o uns altres.

AP: Hauria de ser una cosa voluntària. Que cadascú pogués escollir.

CP: Sí. I és que a escala social hi ha una sèrie de coses que han de canviar. Ja no es concep que la gent estigui treballant a les 6 de la tarda. Aquí està mal vist marxar abans de les 7 de la tarda de la feina.

AD: Dius que ara ho veus amb perspectiva després de ser mare. Creus que el factor biològic ha estat un dels problemes perquè les dones no han tingut tant de reconeixement en el món de la ciència. O penses que hi ha altres factors condicionants?

CP: Probablement, hi ha altres factors per la visió que tinc ara retrospectiva. Però si que és veritat que la maternitat, en concret en la investigació, t’agafa en un període més tardà del que ens tocaria biològicament. Als vint-i-pocs que és quan més preparada estàs biològicament t’agafa fent una tesi. Quan ets mare estàs a l’etapa postdoctoral i representa que hauries d’estar en estades d’investigació a l’estranger, però t’enganxa, si vols ser mare, tot en el mateix temps. És un escull important.

MT: Aquest factor podria estar donat per la masculinització que existeix perquè si ja des del principi no s’ha tingut en compte el factor maternal és perquè és un món dominat per persones que no estaven embarassades.

CP: Clar. Hem de mirar la visió de la societat fa 100 anys.

AP: Fa uns anys. Ells feien un any a la mili i no passava res. Tornaven i la feina la tenien allà.

CP: També era un moment en què tots els nuclis de poder estaven 100% controlats per homes. Hi ha molta feina a fer, però si mirem 50, 100 anys, enrere s’han fet passos molt importants. És clar estem lluitant contra segles d’una concepció de la societat, una escala de valors, que ara per sort s’està canviant.

MT: Ara passant al tema de la investigació sobre la Covid-19. Van sorgir diversos articles que deien que la vacuna tenia efectes secundaris al cicle menstruals i fins i tot a les persones menopàusiques que podien tenir la regla. No se sabia abans de fer la vacuna? Es va saber després?

CP: És un tema complicat. D’una banda, la investigació biomèdica s’ha oblidat durant molts anys del factor biològic del sexe, gènere, o com es vulgui dir, del cromosoma X i Y. Això fa que hi hagi factors fisiològics que actuïn de manera diferent. O pot afectar el curs d’algunes malalties. Això fa uns anys no es tenia en compte, però fa uns anys la investigadora posa de manifest que és important perquè fisiològicament hi ha unes diferències en termes de vacunes. En el cas aquest específic de les vacunes hem de pensar que és un tema que s’ha d’estudiar. Però és complicat d’estudiar. Tots els temes d’efectes secundaris de les vacunes sigui al cicle menstrual o del que sigui tu necessites saber quina incidència normal en una població d’aquell problema per després veure si amb la vacunació hi ha un increment. 

Un dels problemes, per exemple amb la miocarditis, ha estat la base. No hi ha una base de dades mundial connectada per saber quantes persones tenen miocarditis al món. Hi ha un treball de recerca per generar una línia base per després poder dir si les vacunes tenen efectes secundaris relacionats. I amb els temes relacionats amb la menstruació passa més o menys el mateix problema. El que passa és que la miocarditis s’acaba reportant en algun moment, però el fet que un mes tinguis una regla diferent per un factor fisiològic, estrès o el que sigui, això no queda apuntat a cap lloc. Tu no li donaràs importància; això no obstant, si t’has vacunat una setmana abans voldràs comentar-li al metge. Per tant, és complicat fer aquestes avaluacions, així i tot, s’ha de fer perquè s’està demostrant que hi ha un cert efecte. Amb el cas de la Covid l’avantatge és que ens hem vacunat molts milions de persones i hi ha una quantitat molt gran de dades que ens permet estudiar-ho.

AD: Ara parlant sobre la relació de la ciència i el feminisme. Com atrauries les nenes per estudiar ciències?

CP: El primer que hem de descobrir és si les agrada. Si no és forçar perquè no hi ha noies que estudiïn ciència. Per exemple, hi ha molt poques noies que estudien física. És perquè hi ha un problema de què els fa por? O és per falta d’interès? Hi ha una tendència per exemple a les noies quan els hi poses problemes enfocats a l’àmbit de la biomedicina trobes més noies que en aplicació a la física en l’àmbit de la quàntica. Jo no sé si és un factor biològic o temporal. El primer és descobrir que els agrada perquè tampoc cal forçar. “Estudia física si vols i et motiva i t’agrada”. En física el que jo li puc explicar és totes les portes que li obrirà la física per veure si hi ha alguna que li encaixa. Apropar-les a la ciència des de molt petites. El que s’ha vist durant molts anys és que no s’ha d’anar a secundària, has d’anar a primària que és on comença aquest jo no serveixo per a les ciències. No. Tu sí que serveixes per a les ciències. Una altra cosa és que t’agradi o no t’agradi. El com no en tinc idea.

MT: Finalment, no sé si et consideres feminista?

CP: Definició de feminista?

MT: Bé, jo crec que cadascú té la seva. Però era per saber, què creus que es podria fer per avançar en la igualtat de gènere?

CP: Jo penso que s’ha d’avançar en la igualtat de gènere, però no cal posar etiquetes. No sé si això és ser feminista o no ser feminista. Sota l’etiqueta de ser feminista… Crec en la dona, sí. Crec que la dona ha d’estar present a tot arreu, sí. Per la dona i per la societat. Al final, nosaltres treballem amb equips multidisciplinaris. És a dir, un problema l’estudiem persones amb mirades molt diferents des de la física, la biomedicina, etc. I aquesta diversitat de mirades fa que arribis més lluny i això penso que és extensible en gènere per descomptat i enriqueix la societat, segur. Però també en cultures i altres àmbits. Penso que la diversitat enriqueix en tots els àmbits. “La dona té dret a estar a tot arreu perquè la societat sortirà beneficiada segur”– Si això és ser feminista, soc feminista. Si ser feminista és una altra cosa doncs serà una altra cosa. Això és el que penso.

AP: I què en penses de la plataforma SomDones?

CP: Fantàstic. Totes aquestes iniciatives són fantàstiques. Jo he tingut la sort de tenir una referent a casa. Hi ha moltes noies que no han tingut aquesta sort. Per tant, totes aquestes plataformes al final allò que diuen “el mal muchos consuelo de tontos” però veure que altres noies com tu fan coses que potser a tu també t’agradarien. Tots els moviments associatius de dones al voltant d’àmbits diferents i el fet d’ajuntar-nos ens ajuda molt. D’aquesta manera “et dona com un coixí de seguretat i energia per llençar-te en veure que altres ho han fet”.

Moltes gràcies Clara pel teu temps, per les teves paraules i per les teves conviccions.

Pots escoltar l’àudio de l’entrevista a:

https://go.ivoox.com/rf/91952553

Deixa un comentari