Entrevistem a Cori Calero: “Tinc molta sort de treballar a TV3. Gràcies a això he pogut ser mare i periodista”.

Entrevistem a Cori Calero, periodista de TV3 i experta en Medi ambient, canvi climàtic i divulgadora científica. Entrevista de Marina Tovar i Lian Subirat.

LS: Lian Subirat

CC: Cori Calero

MT: Marina Tovar

AP: Anna Pujol

Avui ens desplacem a Rubí per entrevistar a Cori Calero, periodista ambiental i divulgadora científica. Ha publicat el llibre Si el cel es tornés vermell, on recalca la importància de la crisi climàtica que estem patint i la necessitat d’actuar al respecte. 

LS: Bon dia Cori, moltes gràcies per venir. En primer lloc, vas estudiar Filologia Catalana a la Universitat de Lleida, i també Periodisme a la Universitat Pompeu Fabra. Has acabat especialitzant-te en periodisme ambiental. Ens podries definir amb les teves paraules aquest concepte?

CC: La ciència està molt relacionada a l’estudi del medi ambient i les coses que passen en el medi ambient. El medi ambient i el canvi climàtic són conceptes bastant complicats i, de vegades, els científics es queixen que no poden arribar a la societat. El periodisme, sobretot els grans mitjans generalistes, està basat en enviar missatges curts, immediats… Que no és gens el que és el medi ambient i la ciència. 

Llavors, per a mi, és molt necessari que hi hagi periodistes ambientals o especialitzats en divulgació científica perquè, precisament tot el que ens envolta i tot el que influeix en la humanitat, és medi ambient i natura. A sobre, se li afegeix que és un concepte molt difícil d’explicar. Per tant, està molt bé, i no abunda, que hi hagi gent especialitzada en explicar: agafar el que diuen els científics, fer una boleta de plastilina i comunicar-ho. Perquè ells tenen molt poques vies de comunicació. I s’ha d’explicar de manera que tothom ho entengui i això no sempre passa amb la ciència.

LS: En el teu sector, que inclou la divulgació científica, creus que t’ha costat fer-te un lloc o que has hagut de lluitar i demostrar més pel simple fet de ser dona?

CC: I tant que sí. I, no només això, sinó que he conegut dones científiques que els hi ha costat molt, i que ara estan començant a ser visibles. Perquè formaven part d’un estudi i el que posaven a les entrevistes era un senyor gran, el cap de l’equip. I, en el meu cas… Ara ja no però, durant molt de temps, vaig ser “la nena dels animals”. I encara em trobo gent preguntant-me: “Què tal els animalets?”, quan jo explico el medi ambient en general.

Durant molt de temps, vaig ser “la nena dels animals” quan jo explico el medi ambient en general.

El fet de ser una noia i fer vídeos més amables, o amb més boniquisme, o amb més animals… Molta gent t’etiqueta. Ser dona, jove i dedicar-te a la ciència, déu-n’hi-do.

De fet, en el món de les energies renovables, hi ha molts homes enginyers que s’han dedicat a comunicar calúmnies meves. Amb una ferramenta brutal d’intentar que la gent no et cregui, de calumniar-te professionalment i dir autèntiques barbaritats per Twitter… Hi ha gent que té una parcel·la seva molt aposentada i jo, crec que els molesta que una noia digui segons què, o pugui parlar d’un tema que ells dominen. 

LS: Sovint es diu que el periodisme és una de les professions que s’aprèn al camp, i no a l’oficina. Què li diries a qualsevol dona periodista que tot just comença i s’intenta obrir camí?

CC: Mira, et diré la meva experiència. Molta gent tenim una idea equivocada del que és el periodisme. A nosaltres ens arriben becaris que l’únic en què pensen és en tenir quota de pantalla, sortir per pantalla… Aquest rotllo d’autocomplaença. I no és això!

Jo el que li diria es que n’estigui segura, ja que és molt vocacional aquesta feina. És una dedicació contínua i completa, perquè si et desenganxes de la informació et perds moltes coses. No pots dir “plego a les tres i demà ja veurem”, és sempre. I és una feina “xula”. Si està ben encaminada pot ajudar molt a transformar la societat.

MT: Dius que el periodisme és una feina 24/7 i et descrius com a periodista, divulgadora científica i mare. Creus que la maternitat és molt important per a tu? Se t’ha fet difícil compaginar-ho amb la feina?

CC: He tingut la gran sort de treballar a TV3. Bàsicament, perquè és una empresa que té en compte uns drets. Malauradament, la nostra feina està molt precaritzada. Paguen molt poc i hi ha molts periodistes. Per què està tan precaritzada? Ho desconec, ja que és una feina essencial bàsica i molt important en la nostra societat. Jo vaig tenir la sort que vaig fer les oposicions a TV3 i treballo en una empresa que té una ètica, uns principis, una línia editorial i un consell de redacció que analitza contínuament que no fotem alguna relliscada. I tinc molta sort de treballar aquí, gràcies a això he pogut ser mare i periodista.

I, encara així, la frase que més em diu el meu fill és: “Deixa el mòbil, mama”. Per escriure el llibre va ser infernal, no diré quants capítols em va esborrar el meu fill… Hi ha moltes coses que no puc fer, i que m’agradaria. Em van dir d’anar a una conferència a Tarragona i no hi he pogut anar. També em va oferir una universitat si volia estudiar ciències ambientals però, per moltes facilitats que em volien posar, necessites una dedicació que és impossible. No em vull perdre la seva infància.

LS: Ara que has mencionat el llibre, en diverses entrevistes fas referència a la paraula “empatia” per a combatre el canvi climàtic. Dius que els humans no haurien de ser tan prepotents. Ens podries fer cinc cèntims de a què et refereixes?

CC: Això és així. Quan faig les meves xerrades em baso en moltes dades i descobriments científics però, al final, jo el que volia amb el llibre era acabar explicant que ens hem desnaturalitzat. Que els humans som natura i, en canvi, hem construït un món que ens va en contra a nivell de salut i a nivell meteorològic. Ens hem desnaturalitzat i això fa que tractem la natura d’aquesta manera. De fet,

El terme “crisi climàtica” en realitat hauria de ser crisi ecològica. No és només que generem C02, el que fem és no conviure amb el medi ambient. El maltractem.

MT: Tornant al tema de feminisme, les dones al periodisme encara representen una minoria. Creus que això està canviant?

CC: Crec que està començant a canviar. Em va fer gràcia una ràdio catalana, privada i molt important, que un dia de celebració de la dona van dedicar la seva programació a això. I els mateixos presentadors deien “Mira veus, el director d’aquest programa és un home, hem d’aprendre molt encara”. Com a mínim, en són conscients. Està començant a canviar, però molt tímidament. No és exclusiu del periodista, pregunta a les científiques, tenen un sostre de vidre claríssim. 

LS: Veient que ets una persona que estima la natura i t’agrada gaudir-la, penses que el sistema educatiu presta poca atenció en aquest aspecte? Què t’agradaria que s’ensenyés a l’escola?

CC: El sistema educatiu presta poca atenció perquè els professors tampoc ho tenen fàcil. Quina formació els hi donen? Fan el que poden. Et trobaràs “profes” més o menys sensibilitzats, o autoformats. De vegades, jo em trobo a la meva escola que tenen bona intenció fent alguna cosa i no ho fan correctament. Una vegada van portar un “toca-toca”, on porten tot d’animals per a que els nens els coneguin. I els estàs ensenyant que un llangardaix pot anar en una gàbia, i tots el poden tocar i no li passa res! És una idea equívoca, però és que realment no tenen la formació per fer-ho. El problema no són els centres docents, sinó les universitats.

MT: Passant al bloc de les preguntes de SomDones, tenim tres preguntes ràpides: T’identifiques com a feminista? Per què?

CC: 1, no m’agraden les etiquetes. 2, no m’agrada el que comporta aquesta etiqueta. I 3, penso que perquè un tingui uns principis no es guanya el dret de tenir una etiqueta, o al revés. Dins del feminisme hi ha molta gent que defensa el feminisme de moltes maneres, i molta gent que ho fa sense saber-ho. També gent que diu que és molt feminista i en realitat està fent molt mal. Jo intento, no només amb el feminisme sinó amb l’ecologia, viure sempre amb empatia cap als altres, amb les espècies que convivim. Intento ser el més lògica, ètica i responsable possible. Si la gent vol pensar que sóc feminista, que fotin el que vulguin. Jo abans de res soc la mare del meu fill, la filla dels meus pares i la parella del meu marit; i després soc periodista.

Dins del feminisme hi ha molta gent que defensa el feminisme de moltes maneres, i molta gent que ho fa sense saber-ho.

LS: Què et sembla la iniciativa de SomDones? Una iniciativa que dóna veu i protagonisme a dones d’arreu de Catalunya. 

CC: Doncs que està molt bé, aquesta iniciativa. Fa 20 anys haguéssiu rebut pedres per tot arreu. No sou els primers que m’entrevisteu amb un embolcall com aquest i està molt bé, això fa uns anys era impensable. Penso que tant de bo tinguéssiu més ressò!

MT: Per acabar, creus que hi hauria alguna iniciativa interessant per impulsar des de SomDones? 

CC: Entrevistes a dones científiques, que poques vegades s’han fet. 

Moltes gràcies Cori pel teu temps i les teves respostes.

Feu un comentari

Sol·licita informació sobre el Programa DONES AMB IMPACTE