Judith Colell és una directora, guionista i productora de cinema catalana. Actualment, és presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català. Entrevista realitzada per Anaís Díaz.
AD:Anaís Díaz
AP: Anna Pujol
JC: Judith Colell
Judith Colell és una directora, guionista i productora de cinema catalana. Actualment, és presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català i compta amb diversos premis com el 4t Premi de Cinema Espiritual de Catalunya, on es reconeix la seva trajectòria i implicació en la societat a través del seu cinema i per la seva sensibilitat humanista en la manera de tractar temes com l’abús sexual, el maltractament, la manipulació o la solitud que pateixen moltes dones.
AD: Ets directora, guionista i productora de cinema català. Com vas saber que et volies dedicar a això?
JC: Sempre surt que soc directora, guionista i productora, però jo em sento bàsicament directora. He fet coses com a guionista he tingut projectes amb productores, però jo soc directora. Mai m’he sentit guionista i productora, però és cert que ho posa a tot arreu (bromeja). Des de molt petiteta vaig voler dedicar-me al cinema. El meu pare era metge però rodava molt, sempre el veies amb la càmera. Feia pel·lícules de tot i es passava tots els caps de setmana editant. Llavors penso que la meva dedicació va venir d’aquí.
AD: Quines són les teves fonts d’inspiració?
JC: Principalment, les dones que han fet pel·lícules abans que jo. Ara hi ha una generació molt forta de dones cineastes, però és precisament perquè a la meva generació hem aparegut unes quantes. És a dir, les que ara tenen 50 o 60, som dones que ja som unes quantes directores, la Icíar Bollaín, la Gracia Querejeta, la Maria Ripoll… Sí que ha sigut una font d’inspiració. Han tingut referents i no han hagut de dir, com puc fer això? Que abans no es feia. Penseu que nosaltres teníem poques, però algunes en teníem.
AD: Quines són les teves dones referents al cinema?
JC: L’Agnès Verda o la Chantal Akerman, que eren directores que m’agradaven moltíssim. Una directora espanyola que a mi m’agradava moltíssim era la Pilar Miró. Després, molta gent d’aquí catalana com la Rosa Vergés, que va ser també una de les primeres pioneres a fer pel·lícules. Han sigut molt bons referents totes aquestes directores.
AD: Tens algun projecte entre mans ara mateix?
JC: Tinc un parell de projectes ara en marxa, però estan en una fase molt inicial els dos. Estan en la fase de buscar finançament que és la fase més difícil. És quan el projecte pot sortir o no sortir.
Per una banda, tinc un projecte molt gran que és d’època. Està basat en la II Guerra Mundial aquí a la Vall d’Aran. I va sobre els jueus que passaven per la frontera.
Per una altra banda, l’altre és una història del món molt més actual, més petita-mitjana com a producció i de pressupost. És una història que es basa sobre un conte de Josep Lluís Micó, un llibre que sortirà d’aquí poc o potser ja ha sortit, Consell per tallar una ceba sense plorar. Aquesta història va sobre una família que amb la pandèmia es va viure de la ciutat al camp i s’explica des dels ulls de l’adolescent de la família. Es parla del cyberbullying, del suïcidi, del canvi a la comunitat rural…
AD: A l’hora de pensar nous projectes, com tries el temes dels teus llargmetratges? Et guies per temes d’actualitat, de reivindicació social o per algun altre aspecte més creatiu?
JC: Els dos projectes d’ara han sigut tots dos que m’han vingut donats. En Micó és un dels meus millors amics, a part que treballem junts a la Facultat de la Blanquerna, i em va passar el text. Ell em va comentar que podria ser una pel·lícula i jo li vaig respondre: “Efectivament, això és una peli”.
L’altre també va ser una productora amb la qual ja havia treballat i que em va enviar el guió. A més és una productora que admiro i és amiga la Marta Ramírez de Coming Soon. Venien d’haver guanyat un Gaudí amb Les distàncies d’Elena Trapé. És a dir, és una productora que m’agrada molt a l’hora de treballar.
Si no, la meva font d’inspiració és la vida. Si jo he de posar-me a escriure són coses que em passen a mi. També, la lectura evidentment és una font essencial. M’agraden molt les coses properes, el cinema social, aquell cinema que parla de la vida.
AD: També, en l’actualitat ets presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català. Com vas arribar a aquest càrrec?
JC: Quan vaig estar sis anys com a vicepresidenta de l’Acadèmia de cinema espanyola a Madrid vaig adonar-me que des de dins es poden fer moltes coses per millorar la situació del cinema del país. Per millorar també la professió i per millorar la situació dels teus companys i companyes. Tenies moltes possibilitats de fer pressió i reclamar. Tens com un altaveu. Per una altra banda, tens la possibilitat de muntar coses i dins de l’acadèmia que es doni a conèixer el teu cinema.
De tot això, em vaig adonar a l’acadèmia espanyola, doncs volia també fer-ho per la catalana. Vaig pensar que podria aportar coses com a presidenta i que estava disposada a treballar, ja que tots aquests càrrecs són voluntaris i no cobrem res. Volíem millorar coses, fer canvis. Hem fundat el departament contra els abusos, que això no ho té cap acadèmia de cinema i era molt necessari. Des d’allà estem creant un protocol, hi ha una psicòloga i una advocada per ajudar a les víctimes. També volíem fer créixer el cinema català, el cinema gaudí.
AD: Creus que hi ha molta bretxa de gènere al cinema català?
JC: Moltíssima. Jo faig ser fundadora d’una associació de cineastes espanyoles que es diu CIMA. La vaig fundar perquè en aquell moment érem un grup de dones cineastes que vam veure que realment teníem un problema seriós. Es va crear perquè en aquella època havien encarregat a 5 directors consagrats que apadrinessin a 5 directors novells per fer un curtmetratge d’una multinacional. Doncs, eren 5 homes apadrinant i 5 homes novells. I clar, vam dir: “I nosaltres?”. Ens van respondre que no hi havia dones. I nosaltres, vam respondre: “Com que no? Aquí estem”. Érem 10/12 directores. Això no podia ser i vam fundar CIMA que ha estat fent una feina extraordinària tots aquests anys. A base d’insistència i de la nostra generació de directores, cada cop hi ha una mica menys de bretxa. Pot semblar que ara hi ha moltes dones en càrrecs, però és mentida. Si ens miren bé els informes que fa CIMA cada any, no es passa del 33% en càrrecs de direcció. I ja no parlem de músiques, so, etc.
AD: Dins l’acadèmia es fan mesures per combatre aquesta bretxa de gènere?
JC: Sí, ho intentem. Per exemple, en els premis Gaudí lluitem per la diversitat de gènere fent qüestionaris. Fem dos qüestionaris. El de la pel·lícula és obligatori si no no pots inscriure’t. El de l’equip tècnic és voluntari i anònim. De moment, aquest qüestionari no té cap funció més que recollir dades, però ens agradaria que algun dia fos com en els Bafta que aquests qüestionaris són obligatoris. És a dir, si no compleixes aquests qüestionaris no et pots inscriure. Almenys d’aquesta manera et planteges aquesta diversitat.
També, intentem lluitar contra la bretxa amb el fet de muntar un departament contra els abusos en el qual tenim una ajuda, una psicòloga, una advocada per orientar qualsevol persona que hagi patit qualsevol situació d’assetjament, d’abús, de mala praxi professional en el món audiovisual.
AD: ¿Creus que és important transmetre a través de la pantalla la reivindicació social, feminista o temes molt cops silenciats per la societat patriarcal?
JC: Jo crec que sí. Jo crec que és molt important donar visibilitat a la temàtica social. Totes les meves pel·lícules són de temes socials. I la lluita feminista també s’ha de mostrar. Penso que està bé que les dones parlem d’històries de dones. Penso que és intrínsec, mai pensaria que puc fer una pel·lícula que no sigui feminista.
AD: ¿Et consideres feminista?
JC: Molt. Jo sóc molt feminista.
AD: Quin consell donaries a noies que es volen dedicar al cinema, especialment com a directores?
JC: Els hi diria que és molt difícil arribar a ser directora de cinema, siguis dona o home. És una cosa que és complicada. Però que siguin insistents i que ni es plantegin fer pel·lícules més petites perquè siguin dones. Els hi diria que poden arribar on vulguin i els animo a que no tinguin síndrome de la impostora, que moltes dones el tenen, o el tenim a vegades.
AP: Ens agradaria també preguntar-te si coneixes la plataforma de Som Dones. Què et sembla?
JC: Està molt bé. M’interessa molt també tot el que feu. Em sembla que la plataforma és fantàstica i absolutament necessària. Crec que esteu fent una feina magnifica. M’agradaria seguir col·laborant no només com acadèmia sinó com a facultat. I si podem fer alguna cosa, parlem-ne.
AD: Moltes gràcies pel teu temps i la teva dedicació. Ha estat un plaer escoltar-te.
Pots escoltar l’entrevista en el podcast següent: https://go.ivoox.com/rf/104665429